Messi, Neymar i Suárez, a l’envestida
L’únic moment de calma de tot el partit va ser en el minut 45 de la primera, quan Iniesta, atordit per les incomptables pilotes que li passaven per davant sense control, demanava als seus companys un punt de pausa en el vertigen general, en un vaivé inacabable d’accions agraïdes per als aficionats, i en què el Barça va sentir-se còmode, especialment els seus tres atacants, Messi, Neymar i Suárez.
Com més contra les cordes arribaven els de Luis Enrique, com més respecte i temor infonia l’Atlètic, més contundent va ser la resposta del Barça, segur al darrere durant la primera part, elèctric i demolidor en atac. El Barça no atacava a través de la pilota, madurant el joc, sinó que envestia amb brutalitat cada vegada que el trio atacant podia arrencar amb metres per davant. El conjunt de Luis Enrique va trobar tots els espais que la temporada passada se li negaven cada cop que jugava contra els de Diego Simone. Les escletxes minúscules del curs passat eren passadissos amplis, i en tots s’escolava Messi.
El Barça va donar un cop d’autoritat i va oferir la millor versió d’un estil desconegut al Camp Nou, sense intermediaris a la medul·lar, directe i vertiginós, molt semblant al que era Luis Enrique de jugador, el que demana l’entrenador als futbolistes.
En totes les jugades hi va ser Messi, ben secundat per Neymar i Suárez. El primer gol va arribar en una arrencada de l’argentí des de la dreta en què Neymar va aprofitar un error en la rematada de Suárez per llançar-se a terra i obrir el marcador. El guió de Simeone se’n va anar en orris. L’argentí, que volia aprofitar els dubtes del Camp Nou, va veure com el partit agafava un camí ben definit des de l’inici. Neymar ho va celebrar amb ràbia amb Messi, la plantilla està amb l’argentí, com demostren tots els gestos i detalls a la gespa.
Després d’un error de Neymar, quan la gent ja cantava el segon, qui no va perdonar va ser Suárez. Carrera desbocada del 10, que s’endú la pilota amb el braç a l’inici i l’uruguaià afusella Moyá.
Després de la represa, Messi, que havia superat un desubicat Jesús Gámez en totes les jugades, va ajudar en defensa i va tocar lleument el lateral dins de l’àrea. Undiano Mallenco no ho va dubtar i va encendre per segona vegada el Camp Nou, que en la primera part ja havia bramat quan Giménez va clavar els tacs al turmell de Neymar i li va provocar un trau enorme. Mandzukic no va perdonar. El gol va generar dubtes, l’Atlètic va exigir la defensa i Bravo va haver d’intervenir. El vaivé de la primera part, en què el Barça se sentia còmode i superior, era un descontrol perillós, amb un rival més ficat, dur, aspre i exigent. Fins que Messi va aparèixer, en l’últim moment, per culminar el triomf amb el gol que faltava.