El millor amic és el mar en silenci

BarcelonaL’any 1995 el Joan Santolària va comprar el Rafael, un vaixell clàssic que abans era un llagut i ara és una barca de mitjana. El van construir el 1915 els germans mallorquins Rafael i Bartolomé Font, després de tornar de Cuba, on van fer la primera pesseta amb la pesca de l’esponja de mar. Llavors encara no hi havia vaixells amb motor, només a vela i a vent. Amb l’ajuda del pescador Picornell, els Font van construir també el Bartolomé, el Balear i el Joven Palma, desaparegut des que un tornado es va creuar en el seu camí.

Fa dos anys, el Rafael va complir-ne cent i el Joan està encantat d’explicar-me la seva història. Aquest és el seu món, el del mar i les vides infinites que s’hi acumulen. Perquè els vaixells tenen vides, que ningú ho dubti. És patró de vaixell, una professió que no concep sense portar arrapada a la pell una altra professió, la del relator que reconstrueix les històries pretèrites, fetes de fusta, de fum de pipa, de milles nàutiques i de veles majors. Té el Rafael i també el Jolie Biche i la Baronessa. “Porta mala sort canviar el nom dels vaixells i el mar és un món ple de supersticions”, argumenta mentre m’ensenya unes postals amb els tres vaixells.

Estem en plena època de la Garoinada, els passejos mariners que els dissabtes i diumenges entre gener i març el Joan fa a bord del Rafael. Ho defineix com un “Tast de mar i garoines” que li serveix a ell i als que ho desitgin per gaudir de la gastronomia i també per oferir unes hores d’agradable navegació, per explicar que el mar s’ha de gaudir i viure pausadament, sense sorolls ni estridències. La garoina és un animal marí punxegut i gustós, tot un clàssic de la campanya gastronòmica de la costa nord catalana. És una manera d’oficiar i de compartir el seu amor al mar, que li ve, com gairebé totes les coses serioses d’aquesta vida, de quan era petit: “La meva mare tenia un vaixell”. Sona a evocació poètica, a primer vers, a inici de novel·la.

Té tota la lògica del món que sigui aquest descobriment, familiar i natural, l’inici d’una passió que encara dura i que no ha minvat ni un gram al llarg de cinc dècades. El Joan, d’adolescent, va fer cursos de submarinisme i d’immersió i va estudiar història. Durant deu anys va treballar fent investigació arqueològica submarina al llarg de tot el litoral català. La història i el mar s’entenen bé, sobretot si t’hi submergeixes i observes el fons, ple de misteris, d’històries acabades bruscament, de tresors que val la pena rescatar encara que no siguin d’or i brillants. Les pedres més precioses són les que habiten a la memòria, al passat que investiguem i que fem surar perquè transcendeixi. “El mar enganxa molt” és la frase més sincera del Joan, que ha creuat dos cops l’Atlàntic amb vaixell, de les illes Canàries a Cuba i de Cap Verd a Rio de Janeiro. D’anada, el trajecte és suau, de tornada, molt més complicat, perquè s’ha de remuntar de cenyida, és a dir, rebent a la proa el vent, que escora el vaixell, i és més complicat mantenir el rumb. És bonic conèixer la semàntica dels oficis de boca d’aquells que els viuen amb tota la intensitat i compromís possible.

El mar no satura mai

“El mar sempre et dona coses noves. Per molta experiència que tinguis, no et satura mai. Cada vegada en gaudeixes igual o més que l’última vegada. És inabastable”, assegura. En les seves paraules hi ressonen ecos d’estimació profunda, que inclouen també una mirada crítica a l’ús que fem de les aigües on ens banyem, massa lligat al soroll, al motor i a la contaminació: “Hi ha persones que van amb vaixell com si anessin amb cotxe”. Li sembla que sobra plàstic i que falta màgia. Costa orientar-se amb les estrelles i utilitzar el sextant. Els pescadors ja no saben sortir a pescar sense l’ajuda de la tecnologia:“Hem espremut tant el mar que estem en un punt en què costa treure’n rendiment sense recórrer a l’ajuda de les màquines”.

Necessitem tants vaixells? Tants ports artificials? Tant ciment a la costa? Ho té clar: hem de canviar el nostre model de relació amb el mar. Si veiéssim la porqueria que hi ha al mar ens quedaríem astorats, els països necessiten produir compulsivament i això comporta nivells de contaminació demencials. De petit, el Joan era un nen malaltís i la seva mare li donava sovint lluç per dinar o sopar, fent honor al saber popular dels aliments que van bé quan un està malalt: “Ara li dones lluç a un nen i no saps del cert què li estàs donant i quins nivells de mercuri l’acompanyen”.

Té seixanta anys i en fa quaranta-cinc que el mar és part imprescindible del seu trajecte: “Se li ha de tenir molt respecte; ell sempre guanya”. És una conclusió maca. Les garoines i el vent, l’aigua esquitxant la coberta, la fusta envernissada que grinyola sota els peus. El mal temps i el sol esclatant. Tants dies coneixent un amic de l’ànima, que és alhora conegut i profundament desconegut. I el silenci, sens dubte, l’aliat més valuós, el millor conseller possible.