D'entre els països petits d'Europa, Dinamarca és un dels més lloats. Els indicadors de salut democràtica i absència de corrupció la situen a les millor posicions mundials, juntament amb altres estats de dimensions reduïdes com Suïssa, Noruega o Suècia. Els mateixos danesos estan orgullosos de les seves institucions, malgrat que en són els crítics més ferotges, com ha de ser quan la democràcia no és només un sistema de govern, sinó sobretot una forma de vida.
A l'hora de decidir com volem que sigui el nostre país és bo comptar amb models de referència. I, lògicament, els models que es triïn han de ser aquells que demostrin un funcionament millor. Tanmateix, aquest criteri finalista no és l'únic que val, ja que el que convé manllevar en cada cas és allò que respon millor a determinades expectatives ètiques. Penso, en concret, en l'esforç igualitarista que pretén d'eliminar les barreres entre homes i dones, i entre classes socials, per enfortir la democràcia.
Un esforç que es concreta en l'estat del benestar, entès en terres escandinaves com el suport específic de les institucions públiques al lliure desenvolupament personal. Aquí rau el nucli normatiu de la socialdemocràcia: garantir que tothom disposi d'iguals oportunitats per trobar el seu lloc a la societat, oferir la possibilitat que cadascú experimenti amb la pròpia vida, evitar que sigui la lògica mercantil la que decideixi els destins individuals. Gairebé es podria dir que la idea de les universitats com a espais en els quals s'investiga sense cotilles utilitaristes es pot aplicar a la versió escandinava de l'estat del benestar, que no exigeix dels ciutadans un rendiment immediat, sinó que els dóna les eines perquè puguin trobar la seva pròpia manera de contribuir a la societat. No cal dir que ens trobem davant d'un cas excepcional en la història dels sistemes polítics europeus, que només s'ha donat en la seva forma més desenvolupada en les famoses (i ara lleugerament migrades) democràcies escandinaves.
Convé parar esment en el fet que lentament però de manera indeturable aquesta xarxa assistencial va perdent pes. Els governs de divers signe polític, a dreta i esquerra, han reduït les prestacions socials a l'estudi i a l'atur. Els joves danesos han perdut el caire somiador i han interioritzat les exigències d'un mercat que amenaça de deixar enrere els que no s'afanyen a trobar el seu lloc en el mercat competitiu. No obstant això, les prestacions socials a Escandinàvia estan encara molt per sobre de les existents a l'Europa meridional.
Val la pena preguntar-se fins a quin punt algunes de les virtuts del sistema danès, en especial les que es refereixen a la salut de la democràcia i al compromís dels ciutadans amb el bé públic, són exportables a contextos diferents. Em refereixo a les circumstàncies de la justícia, materials i culturals, que condicionen decisivament les possibilitats polítiques.
Quant a les materials és destacable que Dinamarca, amb una població minsa, ocupa la posició 38a en la producció mundial de petroli. D'altra banda, el bon funcionament de les institucions daneses es fonamenta en un seguit de costums ben arrelats i compartits que ens permeten de parlar d'aquest país com d'una comunitat nacional. Comunitat en el sentit que hi ha força uniformitat moral, religiosa, ideològica, econòmica, cultural i lingüística, un ampli compromís amb el bé comú, la voluntat de mantenir-se vinculats més enllà de les diferències ja de per si existents.
La comunitat, però, pot condicionar negativament també els discursos de la política. Una població de 5,5 milions de persones amb un 10% de població immigrant procedent de manera majoritària de països no europeus ofereix les circumstàncies òptimes per al sorgiment del populisme xenòfob, per a una discussió embadalida sobre la identitat nacional. No és estrany, doncs, que fos en aquest país on s'iniciés el cas de les caricatures de Mahoma, ni que els partits de la dreta nacionalista estiguin establint l'ordre del dia polític des de fa més de dues dècades.
Qui vulgui emmirallar-se en el model danès, per tant, caldrà que tingui present que no tot és exportable, i que les institucions òptimes requereixen millors ciutadans. En definitiva, que el futur pròsper no es construeix només amb bones intencions, ni fent volar coloms comparatius, sinó amb un respecte per la cosa comuna que pressuposa l'existència de valors compartits.