28/09/2017

Què està en joc diumenge (i després)

Com tothom sap, fer un referèndum no és una cosa ni estranya ni difícil en contextos democràtics, i si no que ho preguntin als suïssos, que en celebren diverses tongades cada any. Només el 2017 n’han fet set, sumant els de febrer, maig i setembre. A Catalunya aquest 1 d’octubre n’hi ha un de convocat per preguntar als catalans si volen esdevenir un estat independent en forma de república, però Espanya no és Suïssa.

L’estat espanyol, amb tot el sistema polític, econòmic i mediàtic assentat al gran Madrid, s’ha negat sistemàticament a considerar qualsevol possibilitat de preguntar sobre la independència catalana. Des de fa més de 10 anys no han fet sinó acumular operacions encaminades a retallar l’autonomia enmig d’un menyspreu creixent i sostingut envers els catalans, tots.

Cargando
No hay anuncios

Acostant-nos al dia D, la reacció de l’Estat s’ha anat enverinant: condemnats per posar unes urnes el 9-N, centenars d’imputats, càrrecs públics emmanillats i escorcollats com delinqüents, una mena d’estat de setge judicial-policial... per la tossuderia de voler fer una pràctica democràtica tan elemental com demanar a la gent què en pensa de la independència. Un estat que obté un 0 en política i un 10 en testosterona i força. Com s’explica això? Perquè hi ha moltes coses que estan en joc.

Cargando
No hay anuncios

Per il·lustrar-ho en una figura que ens resulta familiar, el referèndum s’assenta sobre un tamboret de tres potes, dues de les quals de caràcter netament econòmic. El que està en joc no és poca cosa:

1. La dignitat, el respecte que tot ésser humà mereix, el dret a ser tractat de manera justa. Es tracta d’un principi troncal de la Declaració dels Drets Humans. La Constitució espanyola la reconeix com a font de dret.

Cargando
No hay anuncios

2. Els recursos públics, els mitjans de què disposa un estat per prestar els seus serveis (els bàsics i els de l’estat del benestar), provinents del sistema impositiu. Molts estudis econòmics (també del govern espanyol) demostren que Catalunya disposaria de molts més recursos si fos independent i, per tant, augmentaria substancialment el seu nivell de renda global i es reduiria en una petita proporció la de la resta d’Espanya.

3. La llibertat de decisió sobre els recursos anteriors: quantitat (quants impostos cal pagar, per exemple) i ús que se’n fa (infraestructures, redistribució territorial, escoles, salut, etcètera).

Cargando
No hay anuncios

Els partidaris del sí en el referèndum desitgen el màxim nivell d’una o més d’aquestes tres coses. Generalment, però no necessàriament, totes tres (hi ha persones que signarien ser independents només per raons de dignitat democràtica, de defensa de la llengua i de la cultura, i altres qüestions).

Els partidaris del no i els abstencionistes actius (PP, Cs i PSC) són conservadors. No desitgen el canvi que planteja el referèndum, per una o més de les tres coses: perquè el veuen com una amenaça a la seva dignitat espanyola i/o perquè no volen més recursos i/o perquè consideren que la gestió d’aquests recursos en mans d’una Catalunya estat no seria millor que en mans de l’estat espanyol. Els impulsors de no votar comparteixen el fet d’aferrar-se al referèndum com a il·legal. Em pregunto si, per a ells, encara existiria l’esclavatge o si les dones podrien votar. Posseïdors de la força en l’estructura política actual, no dubten a respondre manu militari al conflicte d’interessos que hi ha obert. Ho il·lustraré.

Cargando
No hay anuncios

En el llibre que vam escriure conjuntament amb Cuadras i Puig el 2013, Com Àustria o Dinamarca. La Catalunya possible, dedicàvem un capítol a la seguretat, comparant-nos amb vuit països petits europeus avançats. Ens preguntàvem si calien més policies que els 468 per 100.000 habitants que teníem i la resposta era que no, que si els Mossos assumissin les funcions actuals de la Guàrdia Civil i la Policia Nacional, la proporció podria baixar fins a prop dels 400. Tot i això quedàvem lluny dels menys de 200 de Noruega, Finlàndia, Suècia, Dinamarca i Suïssa, dels 207 d’Holanda i dels 300 d’Alemanya o Àustria. Aquests dies, amb l’arribada de nous efectius, la ràtio s’ha enfilat fins als 560 policies per 100.000 habitants, a gran distància el nivell més alt de tota l’Europa més desenvolupada. Aquesta dotació puntual no és per defensar que la gent pugui votar sinó per evitar que voti. Els trofeus materials? Urnes i paperetes, amb l’impuls dels uns, l’entusiasme dels altres i la complicitat dels tercers. Tanmateix, una victòria dels tres partits impedint un referèndum normal no els garanteix, sinó que més aviat entorpeix, la victòria en el que realment està en joc. Mentrestant, sincerament i com a ciutadà legalment espanyol que soc, una vergonya d’estat.