Un ‘30 minuts’ molt incòmode
Diumenge a la nit el 30 minuts ens va deixar consternats. El reportatge va mantenir l’enfocament descarnat del títol: M’atrauen els nens. L’aposta televisiva va ser valenta perquè encara hi ha espectadors que fugen de qüestions torbadores i testimonis tràgics. Però el que va fer el 30 minuts va ser anar més enllà del que acostumen a anar els reportatges sobre abusos sexuals i pedofília. Era necessari el punt d’incomoditat perquè les notícies d’escàndols apareixen i desapareixen en funció de l’actualitat però mai s’estableix un debat públic sobre el tema amb més profunditat. El 30 minuts ens va sacsejar i ens va posar exemples de com es tracta el drama social de la pederàstia i el problema de la pedofília en altres països per demostrar, entre línies, que aquí no ho estem fent prou bé: les dades estadístiques sobre abusos sexuals són alarmants i no permeten que ens relaxem.
Els testimonis que va aconseguir el 30 minuts eren d’un elevat valor periodístic -malgrat que no volguessin donar la cara (fet que es pot entendre)-. Primer perquè tenien un molt bon nivell expressiu i resumien la seva història de manera clara i directa, amb molta veritat. Segon perquè, sobretot en el cas del pedòfil (el Daniel) i els condemnats per abusos a menors, permetien una reflexió que anava més enllà del cas individual amb voluntat mediàtica morbosa. És estrany comptar amb el testimoni dels individus que se senten atrets pels nens i els que n’abusen. I, quan passa a la televisió, el sensacionalisme només contribueix a convertir el drama en un tabú més gran. Aquí la finalitat era demostrar com aquesta fília i aquests instints tenen, en alguns casos, possibilitats de tractar-se i, sobretot, de prevenir-se. El valor d’aquest 30 minuts era que ens feia reaccionar com a societat a l’immobilisme en què estem immersos en aquest àmbit, a través també d’uns continguts molt pedagògics. Com més se’n parli, més es conegui i més se n’alerti, més fàcil serà evitar-ho. El silenci juga sempre a favor dels abusadors. Per això és imprescindible que tots els estaments i organismes que tenen possibilitat de fer alguna cosa (centres mèdics, fundacions, conselleries...) es mirin aquest reportatge. Que prenguin nota dels projectes que s’estan fent a França i Alemanya, de les campanyes publicitàries de prevenció i teràpia que es duen a terme. Cal implementar-ho també abans que es cometi el delicte i no només a les presons quan el mal ja està fet.
El 30 minuts ens va deixar aclaparats pels testimonis dels pedòfils i pederastes i plens de dolor pel testimoni de les víctimes. Incomodava, però és d’aquells reportatges que s’han de veure per sentit de la responsabilitat social i per respecte als que han fet l’esforç d’explicar la seva tragèdia personal amb voluntat d’ajudar algú altre i contribuir a buscar una solució o, com a mínim, un projecte que pal·liï el desastre. M’atrauen els nens va ser un petit pas en el tractament mediàtic dels abusos i un enorme avís d’alarma davant les institucions que miren cap a una altra banda.