11/06/2020

La Sardà, màxima expressió de llibertat

Amb la mort de Rosa Maria Sardà desapareix el referent televisiu de la màxima versatilitat professional: còmica, dramàtica, xòuman, presentadora de concursos... Cantava, ballava, interpretava, improvisava i se’n fotia de tot.

Va commoure el públic amb els drames escrits per Josep Maria Benet i Jornet al circuit català de TVE i ens va fer plorar de riure a Festa amb Rosa Maria Sardà i a Ahí te quiero ver. En els esquetxos, la Sardà trencava tots els clixés. No era una pallassa. Ni tenia res a veure amb els estereotips de les bledes i les toies que feien de secundàries dels homes humoristes. Va importar el criteri televisiu dels xous nord-americans, l’estil de la Carol Burnett, ajustant-se a la idiosincràsia autòctona que l’espectador va reconèixer de seguida. Perquè l’humor i els personatges de la Sardà connectaven molt amb un tarannà de país, ja fos per mostrar els perfils més viperins com per parodiar els estereotips més conservadors. Darrere del seu humor hi havia la intencionalitat d’assenyalar actituds, ideologies i comportaments. Va explotar una comèdia càustica i deixada anar. La televisió permetia enquadrar i assenyalar algunes de les seves grans virtuts interpretatives, com la caiguda d’ulls. Aquella lentitud de parpella que podia ser letal. El duet amb l’Enric Pous era sublim, especialment en les escenes de sofà amb l’Honorato, el marit atemorit i tremolós que entomava els comentaris més cruels. “Honorato, boquita limpia…”, “Honorato, ponme soda...”. Amb l’entonació de la Sardà, només tres paraules es convertien en demolidores. A Una hora amb Vittorio Gassman ens va seduir, vestida amb jaqué i espardenyes, amb un surrealisme burleta. Va trobar el to just per fer una televisió innovadora, diferent i de prestigi sense caure en la intel·lectualitat pretensiosa. Era tan intel·ligent, tan sàvia, que ho sabia demostrar des de l’espontaneïtat i no des de la impostura. Fins i tot presentant el Betes i films, el concurs de vídeos domèstics, el seu sentit de l’espectacle deixava en segon pla la dinàmica del joc. No hi haurà millor presentador de la gala dels Goya que ella, perquè ningú ha sabut deixar fluir el talent amb tanta naturalitat, despreocupant-se de la transcendència.

Cargando
No hay anuncios

No existeix un altre presentador, humorista o actor a la televisió no només amb aquest do tan transversal sinó que, a més, hagi tingut una trajectòria tan coherent quant a criteris televisius i d’espectacle, tan digna, tan elegant, amb una personalitat, valentia i sentit de la llibertat tan marcades. Perquè, el que sempre traspuava de Rosa Maria Sardà, fins i tot en les entrevistes que li poguessin fer, era aquesta llibertat. Aquesta sensació que el seu talent naixia d’una capacitat innata per expressar-se, fes el que fes, des d’un criteri propi i des d’una mirada sobre el món que la van convertir en única.

El que és incomprensible és que l’homenatge televisiu en el dia de la seva defunció quedi relegat al canal 33, una cadena que s’ha convertit en el canal dels obituaris d’emergència reciclats. La Sardà mereixia més.