04/12/2019

El somriure d’una filla

Durant més de sis anys vam veure a Cuatro el programa Hermano mayor, on l'exjugador de waterpolo Pedro García Aguado es convertia en un terapeuta que ajudava famílies on els fills adolescents maltractaven els pares. Era una farsa mediàtica que exhibia una violència gratuïta i ferotge de nois i noies que agredien físicament i verbalment els seus pares. L'engany era obvi: feien creure a l’audiència que en qüestió de dies es resolia feliçment un trastorn psicològic a nivell familiar gràcies a la intervenció de la televisió. Sempre eren famílies humils. La manca de recursos les fa més vulnerables a creure que la màgia de la televisió posarà remei als seus problemes de manera més eficaç que els serveis socials. Com la majoria d’aquests realities, s’estigmatitza així la classe baixa, retratant-la com un sector problemàtic, ineducat i salvatge que deixa la seva sort en mans d’ajudes miraculoses que provenen del generós poder mediàtic. El paper de Pedro García Aguado venia avalat per la seva pròpia història personal: un esportista d’èxit que ho va perdre tot per culpa de les drogues i l’alcohol però que se’n va sortir gràcies a la teràpia en un centre especialitzat. En canvi, va vendre l’espectacle televisiu com el succedani ideal per curar-se.

Cargando
No hay anuncios

Dimarts, el Sense ficció emetia el reportatge Fills maltractadors, pares amb pors, on es parlava de la violència filioparental com no havíem vist fins ara. Demostrava un fet molt important a la televisió: que no cal exhibir la violència de manera gratuïta per entendre la gravetat del problema. També evidenciava que és un trastorn que no té res a veure amb la classe social. Al contrari, les deficiències del sistema públic de salut posen en evidència que sovint el tractament està només a l’abast de les persones que es poden permetre l’atenció en centres privats. Però el millor de tot és que les històries dels nois i noies, els testimonis de mares i pares, s’explicaven des de l’experiència del procés de rehabilitació. I aquest és el factor clau que fa que tingui sentit el relat televisiu: demostrar a l’audiència que aquesta violència dels fills cap als seus pares té solució. Era commovedor veure adolescents, alguns d’ells molt i molt joves, explicant el dolor, la ràbia i la por que sentien dins seu, que només sabien exterioritzar a través de la violència, i com havien canviat. L’emoció d’un pare al veure somriure la seva filla després d’anys de veure-la enfadada era impactant.

La manera com el Sense ficció va tractar la violència filioparental hauria de ser la manera com els mitjans tracten la violència masclista. No des de les truculències sensacionalistes de desenes de dones assassinades sinó des de l’experiència de les supervivents. Només el relat cru però honest, transparent i positiu pot convertir la televisió no en una caixa que perpetua l’estigma, el terror i l’espectacle sinó en una de les eines més útils i potents per posar-hi remei.