30/10/2020

La violència institucional de la DGAIA

Els joves migrats sense referents familiars a Catalunya són el boc expiatori de la nostra societat. Són les víctimes culpables de la inseguretat i el malestar veïnal. Aquest article vol assenyalar un aspecte de maltractament institucional en relació a aquests joves que és el motor de la situació de víctima expiatòria que viuen. Es tracta de l’expulsió al carrer d’aquests joves del sistema català de protecció a la infància i l’adolescència. Les conseqüències negatives d’aquest acte inhumà i irresponsable per part de la direcció general d’Atenció a la Infància i l’Adolescència (DGAIA) són molt greus per a aquests joves perquè els aboca a la marginalitat i els condemna a la delinqüència i a l’exclusió total. Un acte de violència institucional en què les víctimes són la part més vulnerable de la societat.

Les anomalies del sistema de protecció català són moltes, només cal fer una ullada a l’informe del Síndic de Greuges del 2018 que relata el dèficit estructural del model. En aquest article només ens fixarem en l’expulsió d’aquests joves al carrer. Anem al gra.

Cargando
No hay anuncios

Per què la DGAIA expulsa joves migrats sense referents familiars a Catalunya al carrer? La DGAIA argumenta que la seva responsabilitat és fins als 18 anys i que no té l’obligació de donar cobertura més enllà d’aquesta edat. I aquí rau un dels greus errors del sistema: pretendre que un jove, d’aquest perfil, al complir 18 anys pugui ser una persona autònoma i que es valgui per si sola. Aquesta pretensió no s’adequa a la realitat d’aquests joves i és una exigència que no s’aplica a la població jove en general, que, en principi, està en millors condicions. Però hi ha una causa estructural de fons, no explícita, que genera pressió i fa que la DGAIA dicti expulsions injustes. Segons reconeix la mateixa DGAIA, més del 50% dels joves que estan als centres de menors són majors de 18 anys. La pregunta obligada és què fan joves majors d’edat en centres de menors quan aquests, joves majors d’edat, haurien d’estar en recursos residencials adequats per a ells. La resposta és evident, el sistema de protecció no ha generat aquests recursos per als joves i els “obliga” a viure als centres en les mateixes condicions de quan eren menors. Aquest fet, entre d'altres, genera molta tensió en aquests centres entre els professionals i els joves.

Quan un d’aquests joves compleix 18 anys, la DGAIA li ofereix un allargament de la mesura a través d’un contracte de 3 mesos prorrogables. El no compliment d’algun punt d’aquest contracte pot provocar l’expulsió del jove. Per això la DGAIA diu que no expulsa a ningú, sinó que el jove, al no complir el contracte, s’autoexpulsa. Però aquest contracte és una arbitrarietat injusta en què el jove no pot fer cap al·legació ni relatar la seva versió, i és la prova de l’abús de poder de la DGAIA. Si a un jove, al complir divuit anys, se li presenta un document que no és negociable (malgrat que el contingut sigui raonable) i que ha de firmar si vol continuar al centre, i que, si no firma, no pot quedar-se al centre, el més probable és que l’acabi firmant, no per convicció, sinó per obligació. No estem discutint el contingut del contracte sobre el qual es basa l’allargament de la mesura. El que volem assenyalar és que el contingut del contracte hauria de ser l’objectiu a arribar i no el punt de partida, que, si no es compleix, implica que es faci fora el jove.

Cargando
No hay anuncios

La DGAIA considera que l’expulsió és justificada quan un jove acumula incidències. Però la DGAIA ha d’entendre que la vida als centres i residències és complexa i que, a vegades, la tensió viscuda desborda el mateix professional, que, en lloc de realitzar la seva tasca educativa per modificar la mala conducta del jove, acaba redactant informes negatius que motiven l’expulsió.

Quan la DGAIA expulsa els joves al carrer, es produeix una qüestió paradoxal. Des d’una perspectiva educativa, després d’un temps de treball educatiu amb un jove no pot ser que se l'expulsi al carrer. Tota la feina educativa se'n va en orris. Tampoc té sentit des d’una perspectiva utilitarista, o si es vol economicista. La inversió de diner públic per donar una bona atenció a un jove acaba essent llençada amb l'abandonament del jove al carrer. La societat pagarà encara un preu elevat per aquesta expulsió i tornarà a gastar-se diners, aquesta vegada en termes de serveis socials, policies, jutjats i presons.

Cargando
No hay anuncios

L’expulsió que fa la DGAIA és moralment inhumana, i educativament i econòmicament irresponsable. Però sobretot és un error polític del govern català mantenir aquesta màquina d’exclusió que aboca a la marginalitat. El cost d’estar en la marginació i pobresa és molt elevat per a aquests joves. Es troben que han de sobreviure (malviure) en condicions infrahumanes pels carrers de les ciutats. Es troben abocats a la delinqüència, la prostitució i al consum d’estupefaents per poder continuar vivint i perseguits pels cossos policials. Però encara hi ha un altre element alarmant: la presència d’aquests joves al carrer és utilitzada en termes d’inseguretat, cada vegada més, per grups i discursos racistes.