17/06/2020

Remenar el passat

Arriben els primers turistes alemanys a les Illes i la rebuda, aparentment, és esperpèntica, però hi ha qui troba l’anècdota esperançadora. La roda tornarà a girar, les boques es podran alimentar i les necessitats de cadascú són tan diferents que no val una sola mirada per a tothom. Els turistes alemanys poden ser valents o imprudents però legals de dalt a baix. Les segones residències començaran a estar ocupades i molts hotels continuaran buits. Les desigualtats s’exposen a la claror del dia i a l’aigua de mar netíssima sota un para-sol anomenat prova pilot. Si fos una pel·lícula austríaca seria més inquietant que la benvinguda a un aeroport buit. Així va desfilant el desconfinament, massa ràpid per al meu gust, massa lent per a tantes ànimes hiperactives. Això no es pot triar. Tampoc escollim prendre diàriament aquest còctel que ens omple l’estómac amb una barreja de desconcert general i de la proximitat necessària per reprendre el dictat on l’havíem deixat.

Ha estat un punt i a part però no estem escrivint res de nou. De fet, el passat sempre torna i acostuma a repetir-se però la legió de fidels al dogma “és millor no remenar-lo” s’aferra més que mai a aquesta mirada de futur, aportant, i fa molta por, un silenci esgarrifós. Fa tanta por com el terrorisme d’estat. No s'hi posa una X per resoldre el problema. S'hi posa per mantenir la incògnita. Però no hi ha cap misteri en aquest Estat obstinat a ser injust. Ni tampoc en el mutisme pactat de mitjans i de persones a qui demanar comptes els fa tanta mandra com a mi la burocràcia, sempre encertada com a nom de tortuga. Ens desconfinem amb el mal de panxa que fa mirar aquest present i amb el del passat. Per això jo soc més de la dita “cosa dolenta, fora del ventre”. Primer perquè no puc evitar l’escatologia pàtria i segon perquè acumulem tanta merda que és evident que sense una bona deposició no farem net. Teniu raó. És un símil poc treballat i certament groller. Disculpeu-me. Com que no entenc determinades nostàlgies ni excuses, m’embalo. Punt i a part.

Cargando
No hay anuncios

Si es protegissin tan bé els drets de la ciutadania com els de la corona estaríem parlant d’un país que no coneixem de res. Per això parlem del que coneixem, de la monarquia on paguem els impostos. La corona pesa. En tots els sentits. Els lletrats del Congrés consideren que la inviolabilitat de què gaudeix Joan Carles de Borbó “té efectes jurídics permanents” i que ni investigar ni res. Tampoc hi ha una majoria parlamentària que hi estigui a favor. Tot al seu lloc. Tot al passat. Silenci. També és invariable la decisió de mantenir els presos polítics a la presó. El Tribunal Constitucional considera que no en poden sortir mentre revisen la sentència. Una revisió que acabarà amb una X també. Cap misteri. Per cert, ¿recordeu on érem el dia que es va conèixer la sentència? Efectivament, al passat.

Últim paràgraf. La setmana que ve els reis que també són pares inicien un tour pel regne per saludar els seus súbdits i donar-los les gràcies per la feina feta. A les Illes aplaudeixen als turistes, als reialmes aplaudeixen als treballadors. Reconec que em queixo per vici. La vida té moments molt entranyables. No ha transcendit si durant els viatges els reis s’alimentaran a base de llet i d’oli, com han recomanat que ho facin els seus súbdits. No vull tornar a ser grollera perquè repetir-me no em fa ser millor persona però ja us dic jo que aquesta combinació té un destí inevitable. Tampoc ha transcendit si el vestit serà de camuflatge. Encara que no cal perquè aquí ningú no s’amaga de res.