Naufraguen sirians, naufraga Europa

Hi va haver una època en què era fàcil aïllar-se del món: n’hi havia prou apagant la tele. Però aquell temps s’ha acabat i, avui, els immigrants que fugen de la gana d’Àfrica i els refugiats que s’escapen de la guerra de Síria ja piquen a la porta de casa. Ens demanen d’entrar, perquè, com explicava un sirià amagat als boscos de Sèrbia, “els europeus mengen i viuen en cases”.

I Europa no està a l’altura. N’hi havia prou veient el Telenotícies de TV3, dimarts passat: un parell de policies de l’illa grega de Kos s’havien de fer càrrec de centenars de sirians camí d’Atenes, que s’amuntegaven a la porta de la comissaria per demanar el visat a què tenen dret. Entre els refugiats hi va haver desmais i atacs de nervis. I la parella policial, exasperada, els intentava dispersar amb l’extintor. L’èxode dels sirians que fugen de la guerra civil passa per Istanbul, Atenes, Skopje, travessa Sèrbia i aspira a entrar a Hongria. Els hongaresos estan aixecant una tanca. França i Anglaterra reforcen la seguretat del pas de Calais. Alemanya, que ja ha acollit milers de persones, està aixecant un camp de refugiats. Serà com buidar el mar amb una galleda: de sirians fora de Síria n’hi ha 4 milions, la majoria a Turquia i el Líban. Molts somiant en Europa.

Europa no pot acollir tota la misèria del món, però no pot continuar mostrant aquesta descoratjadora falta d’ànima. ¿La UE només és capaç de coordinar-se a tota velocitat quan l’euro està en risc? Europa està batuda pels populismes, flagel·lada per l’austeritat i paralitzada per pors i interessos regionals. I en aquestes condicions, mobilitzar recursos per als sirians és un suïcidi electoral. Perquè la pregunta que també ens hem de fer és aquesta: quants diners dels nostres impostos estaríem disposats a posar-hi, quant del nostre benestar seríem capaços de cedir?