El procés sobiranista en curs posa en crisi tot el sistema polític que ha sostingut la Transició. La sacsejada és important. Afecta els partits i la forma de fer política que s'ha practicat fins ara -i que algú creia eterna-. S'acaba un complaent període molt similar al de la Restauració espanyola de finals del segle XIX, quan els partits s'havien repartit el tortell, i les regles de funcionament del sistema, que incloïa el caciquisme i la corrupció. Ens semblava que tot romandria estable. Però és sabut que els problemes que no estan ben rematats, tard o d'hora, s'hi tornen.
Amb aquesta crisi institucional que vivim s'acaba, gràcies a Déu, el "sí, però no; no, però sí". La tonteria permanent i sostinguda, els interessos particulars abillats de diàleg i de bé col·lectiu, el no mullar-se per res... Tot això, se n'ha anat avall. I, en conseqüència, els partits que estaven al mig d'aquest joc han hagut de triar. Li ha tocat l'hora al PSC, que ha escollit allò que molts ja suposàvem, però que algú havia cregut diferent. S'ha acabat el teatret. Els líders del partit, seguint una tendència inevitable, han preferit el terròs de sucre de Madrid abans que atendre les demandes de gran part de la societat catalana. Però com que la tonteria toca retirada millor treure's la careta d'una vegada. I si algú ha de doblegar-se, millor que sigui Catalunya. Som on som, no pas per mala sort, sinó per moltes decisions com aquesta que s'han pres al llarg dels segles. Conseqüentment, les justificacions dels diferents actors guarden un cert patetisme.
Primer. El senyor Àngel Ros dimiteix de diputat, tranquil·lament, perquè sempre li queda la Paeria. Què volien que fes? Dimitir l'alcaldia i quedar com a diputat? Dimitir-ho tot i quedar-se al carrer? El que ha fet era esperable. A l'entrevista que li fan a l'ARA diu coses que delaten vicis de la Transició que s'haurien d'eradicar. Un d'aquests vicis és l'insult a la intel·ligència. Explica una de les raons per les quals va propugnar l'abstenció del PSC al Parlament, com ara que la data fixada per al referèndum no és l'adequada. Home! Això equival a excusar l'assistència a un casament, al qual ja no es volia anar, tot adduint que a casa s'ha mort el canari. L'altre costum, que també cal eradicar, és el del pur tactisme, que podríem sintetitzar amb la frase: "Els enemics dels meus enemics són els meus amics". Addicionalment a l'excusa anterior, el senyor Ros propugna l'abstenció per desmarcar-se del PP. Sentir tot això quan estem parlant del futur de Catalunya...
Segon. Una altra entrevista de l'ARA. La del senyor Balmón. Diu que hi ha massa "independentisme de cartera". I? La voluntat d'independència d'un país arriba per motius diversos dels seus ciutadans: econòmics, històrico-sentimentals, per pura vocació de no deixar-se aixecar la camisa, per l'amor a la llibertat, etc. ¿O és que els interessos dels defensors de les terceres vies són altruistes (per exemple, els de la famosa penya del Puente Aéreo)? El senyor Balmón eludeix, també, la discussió principal: i és que jo vull votar i ell s'ha encaparrat a no deixar-m'hi anar! A sobre, aprofita el totum revolutum per encetar una grotesca discussió populista: els diners. El discurs dels progres del tardofranquisme consistia a dir que el catalanisme era cosa de burgesos. Em temo que el senyor Balmón pot acabar dient-nos que la democràcia i voler votar són coses de neocons.
Tercer. Els rebels del PSC són presentats com a víctimes del partit. Atenció! Aquí el senyor Navarro té tota la raó. Aquests diputats deuen el seu escó al partit. A ells no els ha votat ningú directament. Ningú, ningú, a Catalunya, pot dir: "Jo he votat la senyora Geli (o qualsevol altre diputat de qualsevol altre partit)". Aquests díscols deuen el seu escó al fet que algú de l'aparell del partit els va col·locar a la llista. ¿Ara descobreixen que no els agraden les regles que s'apliquen? Haver-les canviat quan era l'hora. Haver canviat, per exemple, la llei electoral. Han fet tard. Ens oblidem dels defectes quan juguen a favor nostre.
I després vénen tota la resta. Els que pretenen fer passar per alta política simples estratègies de parxís: "Renuncio a l'executiva però em quedo", "Me'n vaig però no deixo l'escó", "Ara no aniré a les primàries"... Les bajanades de sempre. Vicis acumulats. Les crisis també són com baixades del nivell de l'aigua. Quan el nivell baixa massa, al fons hi descobrim totes les deixalles que s'hi han anat llençant. No es veien, però fa massa temps que són allà. No sembla lògic que els que les han llençades se sorprenguin.