23/11/2019

Necessiten no saber-ho

No em deixarà mai de sorprendre la manera com alguns mitjans catalans acullen les enquestes del CEO (o alguns d’espanyols les del CIS): com si fossin un tros de realitat objectiva i no un instrument dels governs per influir en l’opinió pública. De fet, no pregunten a l’atzar sinó per reforçar un determinat discurs, i saben com aconseguir, servint-se de subtils tècniques i estratègies, que els resultats -lluny de fer trontollar els partits presos-s’acostin molt als que es pretenien obtenir. És una perspectiva que convindria no perdre de vista quan el CEO ens diu que un 53,3% d’espanyols acceptarien que Catalunya se n’anés d’Espanya si en un referèndum legal una majoria clara de catalans votessin aquesta opció. O quan ens assegura que un 68% són partidaris del diàleg amb Catalunya, obviant que la paraula diàleg té tants sentits com marcs ideològics.

Però en l’enquesta del CEO sobre “el debat territorial” hi ha una dada que no em sembla sospitosa i té un gran poder explicatiu: el 64,7% de ciutadans de la resta d’Espanya que consideren Catalunya la comunitat més afavorida pel govern central. Un 64,7% enfront de només un 7,9% de catalans. El pes demogràfic d’aquesta creença fa que t’entri una suor freda pel grau d’encegament que comporta i per la inevitable catalanofòbia que se’n deriva. La seva inconsistència la il·lustra molt bé la reacció d’alguns peninsulars quan entren a Catalunya i els comencen a cobrar l’autopista: “Ellos van allá y no les hacemos pagar nada. Ve nimos aquí y nos lo cobran todo ”. Han de ser molt potents les emocions que els impedeixen veure l’evidència: que ells les tenen de franc i nosaltres ens les hem de pagar.

Cargando
No hay anuncios

Sigui com sigui, si jo fos espanyol i cregués que Catalunya és qui s’emporta més diners de la caixa de tots mentre no para de fer esgarips per tenir-ne més, se’m faria molt difícil no sentir una profunda antipatia -per no dir odi- per Catalunya i els catalans. I el lligam entre creença i sentiment pot arribar a ser tan fort que al final es fa difícil saber què provoca què. La sensació que et queda és que la catalanofòbia acaba sent un ingredient imprescindible de l’autoestima d’alguns espanyols, que sembla que només hagin pogut pair que ells no anessin bé i Catalunya sí aferrant-se a la idea que som uns privilegiats. Si el greuge no existeix -o, encara molt pitjor, existeix en sentit contrari-, el complex d’inferioritat que se’n deriva fa tant de mal que surt més a compte alterar la realitat. Un clàssic de les malalties mentals.

Per això la cosa va més enllà d’aconseguir que l’Estat difongui unes balances fiscals on es vegi que Catalunya dona més del que rep (tot i que és del tot necessari i un gran primer pas). Perquè no és només que no ho sàpiguen, és que necessiten no saber-ho. I què es pot fer en aquests casos? El mateix que s’ha d’intentar fer amb els que practiquen el bullying : ajudar-los a aixecar l’autoestima sobre uns altres fonaments.