Neymar i Woody Allen

Bones notícies. Si Luis Enrique, home sempre caut amb la premsa, s’ha atrevit a dir que creu que Neymar renovarà pel Barça és un bon senyal. Ell juga amb les cartes marcades. És lògic que l’entrenador tingui informació privilegiada i, per més esquerp que sigui amb els periodistes, vulgui demostrar de tant en tant que ell domina tot el que fa referència al primer equip. Neymar continuarà al Barça perquè, més enllà dels perennes cants de sirena del Bernabéu, des d’on li prometen coses que no poden prometre (perquè a sobre tenen una sanció d’un any sense fitxar), aquí està molt a gust, el Barça era el seu somni i sap que, al costat de Messi, tots són millors. Si Neymar va venir aquí perquè ell s’hi va entossudir, ara que les coses li surten rodones -i que li donaran més carinyo- no tindrà cap motiu per marxar-ne.

El mateix, fil per randa, podem dir d’un Luis Suárez que va rebutjar una oferta del Madrid per jugar al Barça, perquè era la seva il·lusió des que tenia 19 anys (i n’acaba de fer 29). Com han canviat les coses. Marquinhos, el central que fa dues temporades va prioritzar els diners del PSG a la possibilitat de jugar al Barça, ara truca a la porta del Camp Nou després de saber que busquem un central. Pogba, l’estrella del Juventus, un dels talents naturals més grans del futbol emergent, ja fa més d’un any que sospira per jugar al costat de Messi. Així l’hi va dir ell, personalment, a la gala de la Pilota d’Or. Ariedo Braida ha fet la feina per fitxar-lo, però els 100 milions del traspàs, la fitxa que demana Pogba i haver de tornar a aguantar Mino Raiola pels despatxos, són tres factors que desaconsellen l’operació. Ara resulta que Paulo Dybala ha reconegut, també aquesta setmana, que voldria jugar amb Messi. La Joya de Laguna Larga, com és conegut al seu país, està marcant la diferència a la Juve després d’haver excel·lit al Palerm. Amb 22 anys, els experts consideren que serà un dels grans futbolistes del 2020. És davanter, argentí, golejador i esquerrà. Els sona? Un altre crac de demà passat que fa cua per venir al Barça. El millor és que ja ningú no se n’amaga. Hem recuperat el prestigi futbolístic mundial. Som, proporcions guardades, com el Woody Allen que tots els bons actors anglosaxons frisen perquè els cridi per sortir en una pel·lícula. Amb una diferència. Diuen que Woody Allen els paga, a tots, el sou mínim que marca el conveni dels actors. En canvi, per jugar al Barça, volen cobrar ja com si fossin Neymar. I tots han de menjar, encara, moltes sopes.