No tots els conservadors són iguals
L’actualització del salari mínim interprofessional (SMI) justifica tornar a considerar aquest tema, i una manera de fer-ho és en relació amb el problema del finançament de l’estat del benestar.
Els ciutadans de l’Europa Occidental gaudim d’uns serveis públics universals i pràcticament gratuïts que són l’enveja de mig món i que constitueixen un dels motius pels quals podem afirmar sense rubor que aquest racó és, amb totes les seves imperfeccions, el més decent del món. Ara bé, aquests serveis (ensenyament, sanitat i suport a la dependència, fonamentalment) són cars, i tots els governs han de fer mans i mànigues per pagar-los.
Alguns catalans no han perdonat a Artur Mas que desembarqués a la Generalitat, l’any 2010, simultaniejant l’eliminació del que quedava de l’impost de successions i donacions amb la reducció de despesa en sanitat i en altres programes socials. Aquest judici és injust, perquè si bé és indubtable que la supressió de l’impost de successions va ser un error basat en la ingènua esperança que la crisi seria breu, també és indubtable que els governs d’Artur Mas el van recuperar tan bon punt van prendre consciència de la gravetat de la situació, que han demostrat imaginació i voluntat recaptatòria creant diverses figures impositives (amb independència que la major part hagin estat bloquejades pel govern central) i, finalment, que les retallades eren inevitables perquè la Generalitat estava arruïnada i perquè el govern central es va negar a revisar el finançament autonòmic quan tocava.
En definitiva, que, al marge de la ideologia dels governs d’Artur Mas, el cert és que la Generalitat ha estat condemnada, com la resta de comunitats autònomes de règim comú, a aplicar reduccions en la despesa social perquè així ho ha decidit el govern central, que ha considerat que era més important no apujar impostos, o fins i tot abaixar-los, que aportar recursos addicionals al finançament de l’estat del benestar. Com que la despesa és finançada per les comunitats autònomes, el govern central no ha hagut d’aplicar-les, les retallades, i li ha bastat regular l’aixeta del finançament autonòmic per aconseguir l’efecte desitjat.
Aquest mecanisme, que a alguns els pot semblar diabòlic, és coherent amb la ideologia dominant a l’estat espanyol (al PP, al PSOE i ara a Ciutadans), per a la qual la pressió fiscal ha de ser baixa i l’estat, en conseqüència, petit.
Ara bé, no a tot arreu els governs que desitgen mantenir baixa la pressió fiscal ajusten l’estat del benestar de la mateixa manera. En aquest sentit, és del tot interessant examinar l’estratègia del govern conservador britànic.
Com és sabut, i contra pronòstic, Cameron va guanyar les eleccions britàniques amb majoria absoluta (7-5-15). Sorprenentment, una de les seves primeres decisions ha estat establir un calendari de puges del salari mínim que representaran un 34% al final de la legislatura. Apujar el salari mínim un 34% és molt, òbviament, però encara és més si tenim present que el britànic ja era equivalent a 1.380 € / mes i que, per tant, se situarà en 1.840 €. Què ha portat un govern conservador i business friendly a aquesta sorprenent decisió? Les dificultats per finançar l’estat del benestar, segons va declarar el ministre de Finances, George Osborne. Amb molt poques ganes d’apujar la pressió fiscal sobre la classe mitjana, el govern ha considerat que és millor que paguin més els de baix, i perquè paguin més cal que guanyin més.
Fem números. Suposem que el govern espanyol, en comptes d’apujar el salari mínim interprofessional un 1%, com acaba de fer, imités el britànic i l’apugés un 34%. El SMI passaria (progressivament) de 9.090 € / any a 12.181. Una persona que guanyés el SMI durant tota una vida laboral de 40 anys veuria incrementar-se els seus ingressos bruts en 123.624 €. Aplicant a aquests ingressos els tipus d’IRPF previs a l’última reducció i suposant un patró de consum mitjà, l’Estat recaptaria uns 30.000 € en forma d’IRPF i IVA. Ara bé, 30.000 € representen una part gens negligible (el 15%) del que aquesta mateixa persona (i els qui en depenen) costarà (si es comporta com la mitjana de la població) al llarg de tota la seva vida a l’Estat en forma d’ensenyament, sanitat i suport a la dependència públics. A més, i sobretot, resultaria més legítim que ara demanar-li a aquesta persona l’euro per recepta i altres formes de copagament destinades a limitar el consum de serveis públics.
El dia que es va anunciar que la pujada del SMI seria de l’1%, una periodista em va demanar l’opinió. Li vaig dir que era una decisió coherent amb el model de baixos salaris i serveis públics precaris que caracteritza la política espanyola. Tanmateix, en això, com gairebé en tot, hi ha alternatives.