Cristian Segura: "La novel·la no és antiburgesa, sinó autocrítica"
Qui és Amadeu Conill?
El protagonista de la novel·la, un dels grans fabricants mundials de setrills i setrilleres. Té molts defectes i viu instal·lat en una certa misèria humana i moral. Però es fa entranyable. La seva virtut: és el clàssic emprenedor català.
La novel·la és antiburgesa?
No, és autocrítica. L'Amadeu Conill és una mala peça que em cau molt bé. Me l'estimo. He fet un retrat irònic, caricaturitzat, de l'alta burgesia barcelonina i catalana, però no cruel: és un melodrama. La gent que se l'ha llegit ha rigut i ha plorat. Temàticament, segueixo la línia traçada per Rusiñol amb L'auca del senyor Esteve i de Sagarra amb Vida privada. I també Marsé, de qui sóc un gran admirador. Ara bé, a part que no escric tan bé com ell, el seu retrat de la burgesia barcelonina està fet des de fora i jo el faig des de dins.
Però ha pres una certa distància?
Sí. He escrit la novel·la a la Xina, la vaig començar el 2009, després de passar un sotrac personal. Quan em vaig començar a recuperar anímicament, tenia la necessitat de plantejar-me d'on vinc, com és la societat on vaig néixer i créixer. Vaig decidir agafar un empresari com a protagonista perquè si una cosa ens defineix, als catalans, és la capacitat de ser emprenedors. A partir d'aquí, també vaig voler veure com aquesta burgesia s'està enfrontant a la globalització.
Amadeu Conill se'n va a la Xina?
Hi té negocis. A la novel·la hi ha secundaris importants que són xinesos. També n'hi ha d'alemanys, a través dels quals es posa en evidència la feble qualitat democràtica de la societat catalana.
També per culpa de l'alta burgesia? Quin pensament polític reflecteix la novel·la?
L'alta burgesia veu els polítics com quelcom inevitable, siguin de dretes, d'esquerres, catalanistes o espanyolistes. Es deuen a la seva empresa, la seva pàtria és l'empresa, i políticament s'adapten al que hi ha en cada moment.
Amb excepcions?
Sí, esclar. En el terreny de l'art tenim, per exemple, Antoni Vila Casas i Jordi Clos. En el de la premsa, els Rodés i els Carulla han tirat endavant el diari ARA, on treballo, i els Godó, tot i que La Vanguardia representa a la perfecció l'ànima i l'actitud d'aquesta alta burgesia, també han fet RAC 1.