09/10/2020

Una oportunitat per al consens

Hi ha una mena de polítics que tracten d’unir el país al voltant d’un projecte col·lectiu; saben que sempre n'hi haurà alguns que el rebutjaran, però procuren que siguin pocs. N’hi ha d’altres, per contra, que tracten de dividir el país en dos camps enfrontats per poder capitanejar-ne un. En aquest sentit, crec que Nixon va sentenciar que fer política consisteix a dividir el pastís en dues parts i quedar-se la més gran. El grau més agut, i més alarmant, d’aquesta manera de fer política arriba quan un bàndol deixa de reconèixer la legitimitat de l’altre.

No es tracta d’idealitzar el passat, però és evident que en les últimes dècades a massa països democràtics s’està imposant aquest segon grup. Trump en constitueix un exemple manifest, però un llibre imprescindible sobre la qüestió com How Democracies Die (Com moren les democràcies) no n'exculpa per complet els progressistes, que haurien deixat de banda un segment de la població que era massa blanca, massa americana i massa de classe mitjana com per merèixer la seva simpatia i massa inculta com per merèixer el seu respecte.

Cargando
No hay anuncios

Dissortadament, Espanya té una llarga tradició de dividir-se políticament en bàndols que no es reconeixen mútuament legitimitat. Semblava que la malaltia s’havia guarit a partir de la Transició, però ha estat un miratge.

El moviment 15-M, per molta simpatia que puguin despertar alguns dels seus mòbils, va néixer no com un moviment integrador que apel·lava a tothom a construir una societat millor, sinó contra alguns membres de la col·lectivitat (identificats ambiguament com “la casta”). Després, l’aparició d’un moviment independentista a Catalunya va justificar tota mena d’abusos no sols per part de la policia –la qual cosa és lamentable però no sorprenent– sinó també de la judicatura. La gravetat de la malaltia la posa de manifest el fet que persones respectables i que es consideren inequívocament demòcrates justifiquin l’empresonament de líders civils com Jordi Cuixart i Jordi Sànchez senzillament perquè formen part del bàndol equivocat. Finalment, la moció de censura contra el govern Rajoy i la formació d’un govern PSOE-UP ha despertat definitivament la bèstia. Se suposa que aquest últim no és “legítim” perquè tots dos fets van comportar els vots de partits com ERC o Bildu, i aquesta suposada falta de legitimitat justificaria el bloqueig a la renovació de la cúpula judicial, la construcció d’un cas penal contra un vicepresident del govern o un enfrontament espuri al voltant del tractament d’una pandèmia a Madrid. Tot val per enderrocar el contrari perquè el contrari no té legitimitat.

Cargando
No hay anuncios

La política catalana actual, també dissortadament, participa d’aquesta dinàmica nefasta, si bé a una escala proporcional a les escasses competències que gestiona. Així, les propostes concretes que amb més claredat són capaços de transmetre els polítics es refereixen als vetos. Al Parlament encara no hi ha arribat Vox, però ja sabem que ERC (ho acaben de publicar els seus líders) en cap cas no formaria govern amb el PSC, com tampoc no ho faria JxCat; Cs de cap manera s’integraria en un govern on participés algun partit independentista, com tampoc no ho faria el PP, el qual, a la seva vegada, mai no faria res amb el PSC mentre el PSOE formi govern amb UP; els comuns tenen al·lèrgia als (molts) successors de CDC, etcètera. En paral·lel, ERC i JxCat semblen condemnats a entendre’s, però no sembla possible que ho facin. Tot això mentre el país s’enfronta a una crisi sanitària i econòmica de cavall.

Acemoglu i Robinson, al seu celebrat llibre Why Nations Fail (Per què fracassen les nacions) posen de manifest com al llarg de la història hi ha moments en què les societats poden prendre el camí divisori o l’integrador, que l’elecció determina el seu esdevenir durant llarguíssims períodes de temps i que aquesta decisió depèn molt de l’actitud que hi adoptin les seves elits. És fàcil, doncs, ser pessimista sobre el futur de Catalunya.

Cargando
No hay anuncios

Tanmateix, soc optimista. Crec que la societat catalana no està dividida de manera irreconciliable i que els líders que siguin capaços de proposar un camí ampli seran recompensats electoralment.

En aquest sentit, els fons europeus de “reconstrucció i resiliència” ens proporcionen una oportunitat immillorable, perquè és difícil entendre per què la majoria dels partits polítics catalans no es podrien posar d’acord per tal que s’utilitzin de la millora manera possible per transformar la nostra economia en una de més productiva i més sostenible. Es tracta d’una oportunitat de les que només es presenten una vegada a cada generació, i en aquest cas és fàcil acordar no sols el què sinó el com. Però no podem esperar a les eleccions, perquè al març els projectes haurien d’estar definits. ¿Algú tindrà el valor de liderar un consens? Faria un gran bé al país, i probablement també se’l faria a si mateix.