Des que es van inventar les finances, la dinàmica econòmica es caracteritza per un seguit d’expansions i contraccions que denominem cicles. En les expansions s’emprenen projectes, sovint excessius, i en les contraccions es destrueix el que hi havia d’excés (i sovint alguna cosa més). Per tant, per copsar si una societat avança o no, el que cal és comparar anys situats en la mateixa posició en cicles consecutius.
Les dades d’afiliació a la Seguretat Social publicades aquesta setmana són tan positives que permeten donar per finalitzada la fase de destrucció de llocs de treball. El 2013 ha estat, doncs, l’any de tancament d’un cicle econòmic, i per això té molt de sentit comparar aquest any amb els dos amb què van acabar els cicles anteriors: 1985 i 1994.
Any 1985. Espanya emergia d’una llarguíssima crisi econòmica i política com un país modest, amb molts problemes però ple d’il·lusions. Pel que fa a la modèstia, la renda per càpita era el 65% de la mitjana dels països que constituirien el cor de l’eurozona (Alemanya, Àustria, Bèlgica, França i els Països Baixos). Pel que fa als problemes, la taxa d’atur era del 22% i la renda estava pitjor distribuïda que enlloc d’Europa. Pel que fa a les il·lusions, eren tantes que els espanyols havien deixat d’emigrar a partir de 1975, potser perquè l’1 de gener de 1986 havia de ser efectiva l’adhesió a la Unió Europea.
Entre el 1986 i el 1994 s’estén un cicle de sis anys d’expansió i tres de contracció que coincideixen amb els governs de González i les primeres legislatures de Pujol. En aquests anys les coses es van fer, fonamentalment, bé. Era l’època en què Pujol es dedicava a empaitar multinacionals acompanyat, quan esqueia, d’una ajudant japonesa. La indústria internacional va creure en Espanya i sobretot en Catalunya: Volkswagen va comprar Seat, abandonada pels italians, el 1986 i va inaugurar la nova fàbrica a Martorell el 1993; HP va inaugurar la producció de manera provisional a Terrassa el 1985, i el 1993 ubicava a Sant Cugat la central mundial d’impressores de gran format; Sony començava a produir a Catalunya el 1984 i inaugurava la gran fàbrica de Viladecavalls el 1991.
És cert que ja en aquell cicle vam mostrar símptomes de la malaltia que ens acabaria portant al desastre a què hem arribat: la línia fèrria Madrid-Sevilla, planificada per ser d’ús mixt passatgers i mercaderies i per velocitats de fins a 200 km/h, va executar-se com una costosíssima línia d’AVE exclusivament per a passatgers; la designació de Barcelona com a seu dels Jocs Olímpics va justificar la celebració simultània de l’Expo de Sevilla i de la Capitalitat Europea de la Cultura a Madrid: uns excessos que van escandalitzar els alemanys. Entre una cosa i l’altra, el cicle va acabar malament, amb la construcció desbocada, irresponsabilitat financera i bastanta corrupció, però al cap de poc tres dels més conspicus protagonistes del període entraven a la presó: el president d’un dels bancs principals, el director general de la Guàrdia Civil i el governador del Banc d’Espanya. Conde, Roldán i Rubio a la garjola; només en aquell moment vaig arribar a creure que Espanya estava en camí d’esdevenir un país seriós.
És cert que la taxa d’atur tornava a situar-se per sobre del 20%, però s’havien creat 1,2 milions de llocs de treball, la renda per càpita ja era el 70% de la dels països que abans hem considerat i ja només estava tan mal distribuïda com a la Gran Bretanya o a Itàlia.
Entre el 1994 i el 2013 hi ha hagut un cicle el doble de llarg que l’anterior: tretze anys d’expansió i sis de contracció, totes dues fases vertiginoses, que coincideixen amb les legislatures d’Aznar i de Zapatero. Han estat els anys de la liberalització del sòl i de les privatitzacions de les empreses de serveis, de la xarxa d’AVE i dels aeroports millors d’Europa, de les tuneladores a Madrid i de la marca Barcelona, de l’euro des del primer dia, de boom turístic i immobiliari però escassa inversió industrial (Sony ja no hi és), de l’esclat de l’Espanya definitivament desregulada, capitalista i moderna.
Acabada la festa i la ressaca, què en queda? Com estem en relació a l’any 1994?
El balanç és molt pobre. És cert que a Espanya, i encara que ens sembli mentida, ara hi treballen 4,5 milions més de persones, que és molta gent. Però la taxa d’atur és més alta que aleshores, la proporció d’ocupats no qualificats dobla la proporció dels països de referència, la renda per càpita segueix sent només el 70% de la mitjana abans esmentada i torna a estar més mal distribuïda que enlloc d’Europa Occidental. A sobre, els espanyols estan envellits, endeutats i desmoralitzats. Aquest llarg cicle, que alguns veuen com una feliç etapa de modernització, ha estat un pas enrere. Ara que n’encetem un altre, caldria que procuréssim que s’assemblés més al penúltim que a l’últim.