05/07/2018

Països gelosos dels seus seleccionadors

PeriodistaCosta molt imaginar-se la selecció del Brasil entrenada per un tècnic que no sigui brasiler. Costa tant, que només ha passat dues vegades a la història, i de manera efímera, a mitjans del segle passat. El portuguès Jorge Gomes de Lima, Joreca, va dirigir dos partits el 1944, fent parella amb el brasiler Flávio Costa, i l’argentí Filpo Núñez va ser seleccionador per un partit el 1965. A l’hora de la veritat, als tornejos oficials, sempre hi ha hagut un brasiler al timó de la canarinha.

A la resta de seleccions passa més o menys el mateix, sobretot en el cas dels països més potents a nivell futbolístic. Alemanya mai ha tingut un seleccionador que no fos germànic. Itàlia només va tenir l’argentí Helenio Herrera, fent parella amb Ferruccio Valcareggi durant quatre mesos entre el 1966 i el 1967. L’Argentina tan sols va tenir de manera interina l’italià Felipe Pascucci, el 1934, mentre que Renato Cesarini, italià nacionalitzat argentí, va fer-se’n càrrec el 1968. Potser el país que més ha trencat aquesta norma ha sigut Espanya, que va tenir durant onze anys l’hongarès Ladislao Kubala d’entrenador (1969-1980), i durant dos anys l’uruguaià José Emilio Santamaría (1980-1982). Tots dos amb passaport espanyol.

Cargando
No hay anuncios

En general, doncs, els països han sigut gelosos del seu futbol i difícilment han cedit les claus de les seleccions a tècnics de fora. La situació arriba a l’extrem que, dels vuit equips que s’han classificat per als quarts de final del Mundial, tan sols un, Bèlgica, té un entrenador estranger: el Brasil l’entrena Tite, de l’Uruguai se’n fa càrrec Óscar Tabárez, a la banqueta d’Anglaterra hi ha Gareth Southgate, la banqueta de Suècia és cosa de Janne Andersson, a França mana Didier Deschamps i a l’amfitriona Rússia l’entrenador és Stanislav Txertxéssov. I Croàcia? Podria ser un cas relativament similar al de Bèlgica, ja que Zlatko Dalic va néixer el 1966 a Livno -aleshores Iugoslàvia i actualment Bòsnia i Hercegovina-, tot i que ell mateix es defineix com a croat.

Nascut a Balaguer el 13 de juliol del 1973, Robert Martínez va desenvolupar gairebé tota la seva carrera professional com a jugador entre Escòcia i el Regne Unit, on va seguir com a entrenador al Swansea, el Wigan i l’Everton. Anomenat amistosament Bob a les illes Britàniques, se’l considera un català amb accent anglès i una idea clara del futbol, amant de tenir la pilota i del joc associatiu. El 2016 va ser fitxat sorprenentment per la Federació de Bèlgica per fer-se càrrec d’una selecció que tenia molt talent a la gespa, sobretot en la generació actual, però que no havia sigut capaç de convertir-la en títols o, com a mínim, en resultats de prestigi.

Cargando
No hay anuncios

En el fons, no era tan estrany per a Bèlgica tenir un seleccionador de fora -a la llista d’entrenadors hi havia nacionalitats estrangeres per triar i remenar: suïssos, hongaresos, anglesos, escocesos i austríacs-, però sí que confiessin en un tècnic que no tenia experiència en clubs de màxim nivell esportiu.

Però Robert Martínez ha sabut complir amb les expectatives i per ara és als quarts de final del Mundial de Rússia, on buscarà contra el Brasil la gesta de situar el país flamenc a les semifinals per segona vegada a la seva història. El pas per la Copa del Món està sent ferm: quatre partits, quatre victòries i dotze gols a favor. A més, amb una política adreçada a repartir minuts entre tots els jugadors, perquè tots “se sentin importants i partícips”, ha aconseguit que els diables vermells no siguin els convidats de pedra en una eliminatòria en què gairebé tothom dona per fet que passaran els brasilers. Tothom... excepte Bèlgica.