Tot sembla indicar que estem vivint un final de règim. La Transició havia instal·lat una autocomplaença eufòrica. Hi ha hagut moments d’inflamació en què ens hem cregut superdotats -convençuts que el que havia tingut lloc aquí era una gesta única-. Els països excomunistes europeus ja fa temps que ens van fer tirar aigua al vi d’aquest entusiasme. Amb molts menys diners provinents de la UE, i menys fatxenderia, ells han fet coses sovint tan o més remarcables.
Bé, el cas és que s’acaba una etapa que, personalment, em recorda molt la Restauració del segle XIX -la menys carnavalesca, esclar-. L’associació em ve provocada, sobretot, per aquest mantell de complaença amb què ho hem aclaparat tot: rei impol·lut, Constitució immaculada, partits savis, líders sagaços... i suposada bonança econòmica fruit d’aquesta cobertura. Qualsevol opinió dissonant -i els ho dic per pròpia experiència- era rebuda com un molest element díscol que pretenia destruir una situació tan arrodonida.
Si bé és cert que tothom ha volgut mantenir el tranquil statu quo -des del ric fins a l’humil-, la veritable gran aliança és la que s’ha establert entre determinades elits i la classe pública-política. I si el sistema que ara agonitza em recorda la Restauració és també per alguns aspectes especialment característics: el caciquisme i la corrupció. Però cau sobre els que governen la responsabilitat més alta. El sistema de finançament irregular de partits ha sigut la font que ha vessat sobre una societat poc procliu a les bones praxis i totalment desconeixedora de l’ètica del treball. Sense unes lleis tolerants amb el finançament corrupte dels partits, la depravació generalitzada no hauria arribat als nivells actuals.
La partitocràcia s’ha caracteritzat -de fet, encara es caraceritza- per un reguitzell de mecanismes que han portat a la pròpia degradació i, consegüentment, al suïcidi. Llistes tancades que impedeixen la renovació, i que ofereixen tot el poder al líder designat per cooptació mentre es menysprea el contribuent. Circumscripcions inacabables que impedeixen el control de responsabilitats sobre realitats concretes. Finançament corrupte amb delegacions al territori gràcies a l’ajuntament afí. En definitiva, un clientelisme polític intern -els diputats deuen la cadira al líder- però també extern -beneficiats i subvencionats que estan agraïts d’obtenir una part del tortell públic.
Els líders de partit han obtingut tal poder que s’arriba al ridícul de voler abillar-ho tot segons les dèries particulars de qui mana -típic d’organitzacions totalitàries-. Fem-ne un petit repàs. Unió diu que és un partit que es belluga en l’àmbit del sí-no. Mentida. És el senyor Duran el que s’hi belluga. Es coneixen pocs militants d’Unió que hagin votat sí-no. També ICV ha estat marejant-nos sobre la indefinició. I tot perquè, ves per on, el senyor Herrera i la senyora Camats volien votar diferent -aquí hi havia el problema!-. I la direcció del PSC ha preferit perdre un bocí majoritari de militants que no pas forçar els seus líders a canviar la seva opció personal. Amb l’excepció del període Colom-Rahola, l’únic partit coherent amb la seva estructura dirigent ha sigut, tradicionalment, ERC.
I ara arribem al moll de l’os: CDC. Es diu que és un partit que opta massivament pel sí-sí. Això és ara. El seu líder, un dia, sorprenentment, es va destapar i va dir que es decantava pel dret a decidir. ¿Com és que un líder que hauria d’haver adoptat una indefinició d’estètica Duran, un líder que havia de satisfer els interessos de la classe política, va i opta per interpretar el que vol una gran majoria? En aquest sentit, cal donar part de la raó a Madrid. No és que el president Mas hagi convertit els catalans en ciutadans majoritàriament independentistes -no és això-. Però sí que és cert que ell ha tret el tap que ho asfixiava tot. Sense aquesta descompressió, la societat catalana no hauria avançat en el tema del dret a decidir. Aquest és el mèrit del president Mas -i per això passarà a la història-. Ha trencat amb l’establishment polític existent tot mirant més lluny. Per això és capaç d’abraçar-se amb el senyor David Fernàndez.
Aquests darrers decennis, els partits catalans han exercit d’enorme tap. Han mantingut comprimida, gràcies a la desinformació i a la xarxa d’interessos instal·lada, bona part de la societat. Però el senyor Mas ha fet saltar aquest tap pels aires. El principal guardià ha llençat el fusell. I això, senyors meus, l’Espanya política i les elits arramblades no l’hi perdonen. Però tampoc l’hi perdonen a Catalunya.