Entre perdre i perdre-ho tot
Se’n va anar, es va esfumar, no tornarà... El passat se’ns ha acabat però no sabem ben bé cap on caminem. Passi el que passi aquesta nit quan s’obrin les urnes només tindrem una certesa: que el partit més votat no necessàriament ocuparà els despatxos del govern. Això és inèdit en una democràcia en la qual en sis de les eleccions generals celebrades no hi ha hagut majories absolutes però ha governat en solitari el partit que quedava primer. Avui tot és diferent. La crisi econòmica, la institucional, la social i la política han causat estralls en el PP i el PSOE sense que ells ho sabessin.
Van tenir avisos, però no van escoltar. Que no, que “no ens representen”, “que tenim dret a indignar-nos”, que “una altra política és possible”, que “volem respostes”, que “així no”, que “més educació i menys corrupció”... Tot això ho van cridar a les acampades del 15-M, però ells van pensar que seria passatger, que amb els de Podem ja a Europa i als ajuntaments tot s’esfumaria, que els “ perroflautas ” s’ajustarien al motlle i acabarien per convertir-se en casta.
Podem és el símptoma
Es van equivocar. No va ser Podem, sinó el carrer. Els del partit morat van ser el símptoma, però el que passi aquest diumenge serà la conseqüència de tot allò. És el que alguns experts anomenen corrent de fons, i s’està incubant en l’electorat des de fa almenys sis anys. El 15-M va ser un estat d’ànim que torna a aparèixer en el moment més decisiu. Són veus i vots favorables a la “nova política” els que, sondeig rere sondeig, han provocat convulsions en les seus dels partits tradicionals.
Són ells, els encara indecisos, els que eren abstencionistes i els desideologitzats els que han decidit acabar amb les majories absolutes, els vells usos i les últimes alenades del “torn pacífic” perquè entri oxigen en aquesta democràcia malferida.
El que passi a partir d’ara està per escriure. Però ja hi ha un esbós clar de la crònica sobre el lament pels lideratges fallits, perquè respecte al ploriqueig que se sent al PP i al PSOE no hi ha distincions. Els uns per no haver triat un candidat diferent de Rajoy i els altres pel tripijoc orgànic que va fer possible la victòria de Sánchez a l’últim congrés federal.
En joc, l’hegemonia a l’esquerra
Sobre l’un i l’altre els seus faran recaure el cost de la diferència entre perdre i perdre-ho tot. Perquè al PP fa mesos que van donar per desapareguda la majoria absoluta, i al màxim a què aspiren és que Rajoy segueixi -amb l’ajuda de Ciutadans- d’inquilí a la Moncloa. Si no és així, Mariano ja pot posar rumb a Pontevedra. Al PSOE, on fa temps que es va perdre tota esperança de ser la llista més votada, el que està en joc és la segona posició i l’hegemonia de l’esquerra. Si Sánchez no les manté, la catarsi està assegurada. El pitjor seria que el resultat li permetés seguir a la butaca de comandament de Ferraz, i es posposés de nou la necessària reconstrucció política i orgànica. Perdre, l’un i l’altre, ja han perdut. Només ens falta saber si ho perdran tot.
Madrid