30/08/2020

El poeta automàtic

Abans que el seu retrat amb el cap embenat es convertís en una espècie d’icona dels artistes avantguardistes, Guillaume Apollinaire ja era un dels protagonistes principals de l’avantguarda europea. Mort el 1918 a causa de la grip espanyola, en plena Primera Guerra Mundial, el 1916 havia estat ferit amb metralla al cap. Va rebre llavors condecoracions militars i, per fi, la nacionalitat francesa. Tanmateix, l’apàtrida fill d’una polonesa -es deia, realment, Apolinary- ja havia forjat la seva reputació cultural amb la publicació d’ Els pintors cubistes, una apassionada defensa de Picasso, de Braque i de l’actitud avantguardista.

Apollinaire mateix va ser l’expressió d’aquesta actitud reivindicant l’escriptura automàtica com una forma d’alliberament. Des dels seus inicis simbolistes va passar a una posició subversiva que qüestionava els límits del llenguatge. Apollinaire va ser un dels primers, sinó el primer, que va utilitzar el terme surrealista com a definició d’una nova llibertat. L’automatisme permetia posar damunt la taula el que hi havia, d’ocult, al fons de la consciència. Tanmateix, la transgressió d’Apollinaire va més enllà de l’escriptura per proposar un nou concepte d’art en el qual es fusionava la paraula i la imatge.

Cargando
No hay anuncios

Els seus completament originals cal·ligrames i ideogrames obren la porta a la poesia visual, una experimentació que tindrà després un ampli recorregut, no sempre amb la mateixa fortuna. I és que Apollinaire era un gran poeta, amb llibres excepcionals com Alcools. Un poeta que al text El poeta assassinat, amb un mordaç sarcasme, va saber imaginar l’extinció de tots els poetes.