Diumenge hi va haver eleccions municipals a França. La primera volta. Perquè allà pots triar l’alcalde directament. Fins i tot l’alcalde de barri s’escull directament, com succeeix a París. Gairebé tenim a sobre les eleccions europees -que en el nostre cas, amb la circumscripció única espanyola, constitueixen un exercici de menyspreu democràtic sense rival-. El cas és que la progressió del Front Nacional a les municipals franceses, i l’avanç que s’espera dels anomenats “partits populistes” a Europa, dóna peu al tradicional -breu però insuportable- període de preocupació dels partits catalans. Aquell període en què tots els líders se senten obligats a escandalitzar-se per l’avanç dels que no són de la seva corda. Es mostren preocupats i comencen a inflamar mots: xenòfobs, extrema dreta, etc. La por que algú altre els pugui prendre l’exclusivitat del populisme. Perquè els darrers vint anys són la història del populisme als governs.
Avui la democràcia mundial pateix de diversos mals. Un d’aquests mals consisteix a haver abaixat el llistó. Durant un període de temps -després que caigués el Mur- vam viure en un món unipolar format per les democràcies occidentals. Alguns benintencionats van creure que tots havien de tenir veu en aquesta festa -encara que els seus mèrits fossin escassos-. Van reclamar amb insistència un món multipolar on tots tinguéssim el mateix tracte. Gent convençuda que democràcia significa simplement anar a votar cada quatre anys. Altres, més malintencionats, han reclamat amb insistència un món multipolar perquè, simplement, les seves expectatives unipolars -les promogudes a l’altra banda del Mur- s’havien vist frustrades. El resultat és que ara tenim asseguts a la mateixa taula -amb la mateixa consideració i pes- les democràcies occidentals i una d’oriental (Japó), algunes neodictadures (Rússia, entre d’altres), dictadures totals (la Xina, Cuba i diverses teocràcies), pseudodemocràcies (gairebé totes les de Llatinoamèrica i algunes d’Àsia), etc. I és així que tenen lloc situacions com les de Crimea o Síria, on hi ha hagut més de 140.000 morts i encara és l’hora que algú hi intervingui. Poden insistir tant com vulguin: el que surt d’afegir aigua al vi no és el producte que jo estic acostumat a consumir.
Però els que han governat a Occident han estat febles i han sucumbit al populisme. La població, els humans en general, no podem evitar dosis de contradicció. Demanem una cosa simultàniament amb una altra que probablement la contradiu. Les conseqüències d’aquesta rocambolesca pràctica l’han viscut a Califòrnia, on l’excés de referèndums ha portat a demanar, tot alhora, més prestacions públiques i la reducció de pressupostos. El bloqueig ha estat total.
A Europa la solució aplicada per practicar el populisme ha demostrat enginy. A la població li ha fet una gràcia tremenda aquest sac que hem anomenat “estat del benestar” i en el qual, sota els efectes d’una gran borratxera, hem abocat totes les demandes que ens ha donat la gana. Des de les escoles absolutament necessàries fins a les xocolatades populars, passant per les bossetes gratuïtes de recollir les deposicions canines. Els governants no s’hi han negat pas, al contrari. En general són covardots, i dir no els incomoda. La política d’inauguracions de campanar ha estat la tònica. Ara bé: ¿com compaginar-ho sense haver de donar la mala notícia que tot això s’havia de pagar apujant impostos? Doncs endeutant les administracions. Han resolt la contradicció de Califòrnia. S’ha donat satisfacció als deliris populars del curt termini endeutant els que encara no poden protestar: les generacions futures. I el que ha acabat de rematar la feina de lesionar la democràcia ha estat el mètode de resoldre la crisi. Els governants, febles davant els bancs -als quals, per cert, deuen crèdits tant a títol individual com a nivell dels partits-, han utilitzat els diners del contribuent per finançar les fallides bancàries. Mentrestant, a sobre, els seus directius s’assignaven salaris ultratjants -i, per rematar-ho, alguns d’aquests directius eren membres de partits!-. El mal fet a la democràcia ha estat enorme.
L’avenç del nou populisme escandalitza, és cert. Però la voluntat de regeneració dels populistes actuals és nul·la -ni llei de finançament de partits, ni llei electoral a mida del ciutadà-. Mentrestant, la majoria del país lluita per la independència. Amb el vent en contra, que és el que significa haver de suportar el baixíssim nivell de la majoria dels nostres polítics -capaços, això sí, de fer naufragar qualsevol il·lusió-. Les perspectives no conviden a l’optimisme.