Doncs un dia em va trucar en Capdevila i em va demanar si podia fer la columna per dissabte, perquè la Tatiana no es trobava bé. I al cap de poc em va dir si la podia fer "temporalment". I de veritat que tots dos vam considerar que seria "temporalment". Que un dia, de nou recuperada, hi tornaria.
Alguns dels que escrivim a l'ARA hem format, amb la Tatiana, aquests últims anys, un grup estrany de gent que es trobava de tant en tant a l'entorn d'una taula. L'última vegada que ens vam veure tots plegats va ser a la Fageda d'en Jordà. Ella va arribar tard i ens va trobar parlant de política. "Tan d'hora i ja parleu d'això?", va preguntar. Perquè potser, com escrivien els seus amics ahir, ella buscava -també en la vida- més aviat petits moments, menys tertúlies i més converses. Recordo que un vespre va aconseguir que tots juguéssim a endevinar pel·lícules. Jo ho vaig fer a contracor. I ara, en canvi, és un record del tot màgic. I també recordo un dia que vam sopar el menú d'un gran cuiner. La sensació de privilegi i alegria amb la qual anava tastant.
El dia de la Fageda d'en Jordà vam passejar pel bosc, vam beure vi i vam jugar a futbol. Potser les persones que saben que estan malaltes decideixen passar pel món amb més relativitat però amb més intensitat. Potser el trepitgen d'una manera menys barroca però més apassionada. Més condescendent, més comprensiva, més alegre però més melangiosa. D'alguna gent es diu de vegades: "Es feia estimar". Doncs bé, juro que mai he vist ningú que es fes estimar tant com la Tatiana. Vull dir que la gent que la coneixia l'estimava molt, però molt. No us ho podeu imaginar, com se l'estimaven, era impossible no adonar-se'n. Era tan palès que se l'estimaven molt, era tan bèstia veure les mirades d'amor que dipositava tothom damunt seu, que suposo que, per sempre, aquesta columna dels dissabtes tindrà el seu perfum.