La llista que classifica les principals fortunes del món i les explicacions sobre com pugen o baixen posicions a la llista s'han convertit en una de les atraccions periodístiques de l'any, beatificada amb admiració com el nou santoral de la meritocràcia moderna.
Segons la classificació Bloomberg, l'any que deixem enrere ha estat magnífic i molt productiu per a les 300 principals fortunes del planeta, que han augmentat considerablement el patrimoni, a un ritme molt superior al de la riquesa general i, per descomptat, al seu repartiment. Bill Gates segueix sent l'home més ric sobre la Terra gràcies a l'augment del valor de les seves accions a la borsa, i dos dels personatges a qui els han anat millor els negocis l'any 2013 són Sheldon Adelson i el xinès Lui Che Woo, tots dos dedicats a la indústria del joc i dels casinos. El primer, Adelson, és força conegut a casa nostra. Va estar a punt de comprar el Baix Llobregat per reconvertir-lo, amb la benedicció papal dels nostres dirigents polítics, en una casa de barrets global, però finalment va marxar a Madrid, on tampoc va acabar de quallar la voluntat de multiplicar els pans i els peixos a cops de ruleta, malgrat la bona disponibilitat de la Comunidad, disposada a canviar les Taules de la Llei i el que fes falta en nom del creixement econòmic proposat per aquest Moisès de les finances.
Un dels multimilionaris que apareixen per primera vegada a la llista és Stephen Orenstein, propietari del Supreme Group BV, una empresa dedicada a la logística, a la distribució d'aliments i de combustible en zones inhòspites del planeta, especialment zones en conflicte. Es tracta, doncs, d'una de les empreses que han sabut enriquir-se gràcies a la privatització de la guerra, un fenomen cada vegada més alarmant i una de les xacres més corrosives de l'actual món polític, incapaç de governar l'estat de dret, les lleis internacionals, fins i tot les lleis de la guerra, per sobre dels interessos unilaterals de les nacions, però, sobretot, per sobre de les empreses dedicades a les armes i a la guerra. La principal empresa sense assalariats on ha fet fortuna Orenstein és l'Afganistan. Tampoc li ha anat malament a Libèria, Mali i el Sudan, un país, aquest últim, que es pot convertir en una excel·lent inversió: tot apunta a una guerra llarga, amb abundós petroli per pagar-ne les factures. Els morts són locals; els beneficis, deslocalitzats.
En un llibre sobre el repartiment de la riquesa que ja hem comentat alguna vegada, Le capital au XXIe siècle [El capital al segle XXI], Thomas Piketty explica que quan el rendiment del capital -és a dir, la fortuna, per exemple, de Bill Gates multiplicada a la borsa- augmenta d'una manera excessiva en proporció amb les taxes de creixement de la producció i dels salaris -i es tracta d'un augment que es prolonga en el temps- el capitalisme entra en una fase en què és la mateixa democràcia i la convivència, el bé comú, el que se'n pot anar en orris. Actualment, alerta Piketty, el capitalisme mundial ha entrat en un dels punts més elevats d'aquesta desigualtat, amb països com els Estats Units, on l'1% dels més rics s'apropien del 60% del total dels ingressos nacionals. Però el que preocupa a aquest economista francès no és la desigualtat en ella mateixa -la desigualtat li sembla un fet natural-, sinó els motius que la provoquen, l'ideari que la justifica, la raó que la defensa com un element substancial del sistema. Piketty diu que l'economia i el repartiment de la riquesa són fets profundament polítics, que s'han de negociar entre tots els actors socials. El fet que Gates o la senyora Liliane Bettencourt, que no ha treballat mai, multipliquin la seva fortuna només pel fet de tenir-la, i que això passi d'una manera desmesurada respecte als ingressos derivats del treball, és, doncs, una incongruència malsana, completament injusta i que s'hauria de corregir.
Piketty, que té por de les revolucions -o de les guerres com a estímul de l'economia, com ja va passar amb la Guerra Mundial-, suggereix lleis que regulin el capital financer i especulatiu, impostos sobre grans fortunes, de manera que es puguin millorar les desigualtats almenys d'una manera prou raonable per evitar que tot esclati. Però hi ha una nova dimensió de l'espai polític, i és el fet que l'economia funciona a una escala planetària, cada vegada més fora de control. I aquest és el repte en què el món occidental, teòricament assentat sobre els principis de la democràcia, del bé comú, dels drets de l'home, haurà de decidir si recupera i defensa principis cada cop més esquerdats o beatifica definitivament els 300 profetes principals del nou santoral i s'entrega com un ramat d'ovelles camí de l'escorxador. Deo gratias.