Una proposta massa fidel al text de Sagarra

O cells i llops no va rebre una bona acollida en la seva estrena el 1949 tot i tractar-se, o per això mateix, d’un drama familiar molt representatiu de la manera de viure de l’alta burgesia catalana, amb tres germans molt moderns per a l’època que xuclen de la seva mare vídua. De fet, diuen els entesos que l’obra veu de la novel·la Vida privada, de la qual seria la versió teatral, i que per tant tindria a veure amb l’ambient de la família de Sagarra. També mostra influències del teatre europeu del moment i en concret del de Henrik Ibsen. És a dir, que a la protagonista d’ Ocells i llops li diguin Nina seria una picada d’ullet a Casa de nines, d’Ibsen.

La manca d’èxit de l’obra s’explicaria per la dura mirada de l’autor sobre una classe privilegiada i, sobretot, pels seus marrecs, avantpassats dels pijos dels 70 i dels guais d’avui. I perquè va introduir els temes de l’homosexualitat i l’avortament en uns moments històrics quan eren tabús, hipòcritament inexistents. A Ocells i llops Sagarra convoca un dijous a la tarda els tres germans i fills de Lucrècia: l’Helena, una noia de vida regalada; l’Octavi, un gai molt elegant, i l’Albert, casat i fresc com pocs. Tots tres viuen literalment de la petita fortuna que el pare difunt va deixar a la seva mare, que fa veure que no sap res de les aventures dels seus fills amb l’excusa del gran amor que sent per ells. L’obra té alguna cosa de fulletó, i avui el seu interès és dubtós, malgrat que la història estigui ben explicada i que el text circuli amb l’elegància i la teatralitat de les obres del gran autor barceloní.

La directora Lurdes Barba sembla que ha volgut preservar el sentit tràgic de l’obra, el seu vessant més sentimental, sense alterar-ne gaire ni l’època ni els caràcters dels personatges. Barba ha pensat que estava realment davant d’un Ibsen. I el serveix de manera molt convencional, falsament clàssica, i amb un estaticisme dels intèrprets que no ajuda gens a la credibilitat d’una funció sense ànima. També és cert que cap dels tres germans és un personatge complex ni complet; Sagarra els defineix amb un sol traç i així es queden durant tota l’obra. I a la fi la protagonista és la Lucrècia, un paper de dona amb pretensions de gran rol que una Carme Conesa força convincent ha fet seu i que domina l’escenari.

En una escenografia buida, Barba dóna protagonisme al disseny de llums, que així i tot no poden omplir la lleugeresa dels perfils dels personatges. Tot plegat fa la funció una mica feixuga i evanescent. Juntament amb Conesa, David Bagés té una bona actuació en un paper breu però interessant, així com Francesc Lucchetti, molt segur i apropiat en el paper de doctor enamorat de la senyora. Ocells i llops, ¿una recuperació necessària? Segur que sí, però potser d’un altra manera.