07/11/2020

Què han dit els votants als Estats Units?

Sí, jo també volia que fos una pallissa. Volia que Trump caigués per 10 punts de diferència. Però les eleccions són esdeveniments educatius. Els votants no sempre són sensats, però acostumen a ser comprensibles. Ells saben més sobre la seva vida del que en sabem nosaltres dins les nostres bombolles d’informació, i gairebé sempre ens diuen alguna cosa important.

El primer que hem sentit de la majoria dels nord-americans és que Trump és inacceptable. Vivim en una nació dividida i atrinxerada, però els evangèlics blancs que han votat pels demòcrates el 2020 han sigut uns quants milions més que el 2016. Molta gent ha votat en contra de les predileccions partidistes per fer fora un home que constitueix una amenaça singular per als fonaments d’aquest país. No és un èxit menor.

Cargando
No hay anuncios

El segon que ens han dit els votants és: no barregeu l’Església amb l’estat. Fa molt temps que tenim una polarització política en aquest país i encara en tindrem durant molt temps més, però els últims anys la polarització s’ha transformat en una cosa pitjor: una guerra de religions. El trumpisme i el wokeisme [corrent d’esquerres centrat en problemes de justícia social i racial] no són fenòmens equivalents, però tots dos són una mena de religió secular per als seus seguidors. Ofereixen una lògica binària del bé i del mal, visions apocalíptiques o utòpiques, caces de bruixes. De maneres diferents, els votants han dit als dos partits que els agradaria que la nostra política tractés sobre qüestions pràctiques. Si voleu una guerra religiosa, entauleu-la en un altre lloc.

Han dit als republicans, per exemple, que seran molt més forts sense la bogeria del MAGA [sigles de Make America Great Again, lema de Trump]. Els resultats del Partit Republicà han sigut molt millors que els de Trump. Trump perd, però, mentre escric, els republicans han aconseguit sis escons a la Cambra de Representants.

Cargando
No hay anuncios

Ha emergit la imatge d’un possible Partit Republicà del futur: un partit obrer multiracial. Els republicans han obtingut un sorprenent augment del suport de llatins, afroamericans i musulmans. Feia 60 anys que un candidat republicà no rebia un suport tan gran de votants no blancs com el que ha tingut Trump. Això no ha sigut així gràcies a les provocacions racistes de Trump, sinó a causa de la reputació del partit a l’hora de defensar la voluntat i la responsabilitat individuals, i d’impulsar les petites empreses i el creixement econòmic. Sobre això es poden construir coses.

Mentrestant, els votants han dit als demòcrates que ells també es beneficiarien d’aprofundir en el camp de les polítiques i deixar una mica en segon terme les qüestions culturals d’aquesta seva ala postgraduada que mira la sèrie Portlandia i advoca per reduir els recursos destinats a la policia.

Cargando
No hay anuncios

Si mai unes eleccions s’havien de convertir en una explosió demòcrata, havien de ser aquestes, contra un candidat immoral amb una trajectòria vergonyosament incompetent. Però els demòcrates no se n’han sortit.

No són les polítiques, el que passa factura als demòcrates, ja que les polítiques bàsiques de Biden són extraordinàriament populars, sinó el fet d’haver construït una barrera cultural blava que exclou l’altra meitat del país, siguin quines siguin les circumstàncies.

Cargando
No hay anuncios

Ho han fet explicant una història determinada. La política nord-americana, diuen habitualment els progressistes, ha d’aportar un canvi històric per passar de l’homogeneïtat a la diversitat. Veuen els Estats Units dividits entre els cosmopolites cultivats (els demòcrates) que donen la benvinguda a la diversitat del món postindustrial que s’acosta, i els troglodites simiescos i racistes (els republicans), que no ho fan.

El primer problema d’aquest relat és que es veu perpètuament contradit pels esdeveniments. Elecció rere elecció, la majoria demòcrata no aconsegueix emergir. El segon problema és que simplifica excessivament els diferents processos que tenen lloc al país. D’alguna manera, hem d’impulsar la reivindicació racial, que és essencial, i alhora entendre els altres megarelats que la gent considera vertebradors de la seva vida. El tercer inconvenient és que és terriblement altiu, autocomplaent i desagradable.

Cargando
No hay anuncios

Els votants ens han entregat un sistema polític que serà dirigit, probablement, per Joe Biden, Nancy Pelosi i Mitch McConnell. No són guerrers culturals. Són polítics i legisladors.

Ara tenim dos partits que en la seva millor versió són partits de la classe treballadora. Potser durant els pròxims anys seran una competició partidista sobre qui és millor per als nord-americans sense estudis universitaris.

¿El govern dividit desembocarà en un carreró sense sortida? Pot ser. McConnell farà el que sigui per defensar els interessos dels republicans el 2022. Però no n’estic tan segur. Amèrica està amargament dividida en qüestions culturals, però cada vegada està menys dividida pel que fa a la política econòmica. El populisme ha debilitat l’ala antigovernamental del Partit Republicà i ha fet que senadors com Marco Rubio, Josh Hawley, Tom Cotton i altres s’obrin a idees que demanen més implicació federal en la indústria. Per a alguns això inclou la formació dels treballadors; per a d’altres, un banc d’infraestructures, subvencions salarials o polítiques industrials de R+D.

Els votants ens han recordat una vegada més que l’altre bàndol no marxarà. Hem de prescindir de la fantasia que, després de les pròximes eleccions miraculoses, el nostre bàndol obtindrà de sobte tot el que vulgui. Hem de conviure els uns amb els altres.

La clau és atenuar la influència que la guerra cultural ha tingut sobre la nostra política i el nostre govern. Cal que combatem les nostres diferències morals amb llibres, sermons, pel·lícules i marxes, no amb la coacció política.