El vigilant de seguretat m'explica que ha fet números. Que el que gasta de benzina per anar a treballar són 400 euros al mes, i que si li tornen a retallar el sou ja no li surt a compte. Conec bé aquest home. No fa gaire era un home feliç. Es disfressava per Carnestoltes, sortia a la muntanya, mirava els partits de futbol mentre feia una cervesa i uns tramussos al bar de sota de casa. I ara és com si estigués congelat, ell també, com el sou. No fa res, només espera, tira endavant, però ja no riu. No és l'únic que conec que viu en mode avió. Als bars només sento a parlar de feina. "Com estàs?", pregunta algú. I l'altre, invariablement, invariablement, invariablement, contesta: "Mira, anar fent". I aleshores, el primer, també invariablement, invariablement, invariablement, contesta: "Doncs escolta, ja és molt!" No es parla de res més que del demà.
Per això, que el rei d'Espanya anunciï que aquest any es congela el sou deu ser el resultat d'un brainstorming entre camarlencs. Deuen haver arribat a la valuosa conclusió que és un gest magnànim de cara als súbdits. Però com que el sou del monarca és tan estratosfèric i la feina tan ambigua, l'anunci de la congelació fa riure amb la boca torta. I, per això, que els mandataris del Partit Popular, que governa el regne, anunciïn que l'any comença amb 166.000 aturats menys i afegeixin que aquestes "són les xifres més bones des del 2012", i que "conviden a l'optimisme", deu ser també perquè troben que han de fer un Laporta: dir " que no estamos tan mal ", per veure si algú s'ho creu. I si algú s'ho creu és perquè no pateix atur, ni incertesa laboral. Per tant, ho anuncien per a ells mateixos i per als seus éssers estimats. Ho anuncien per als que encara tenen feina, no per als que no en tenen. Fora del seu perímetre de seguretat no hi ha res de res.