Que no ens agafi desprevinguts

Doncs ja ho tenim fet. Ara que ja està fet, sembla que no podia ser de cap altra manera: les forces sobiranistes, amb el president Mas al capdavant, s’havien de posar d’acord per convocar unes eleccions plebiscitàries. Dit així sembla de sentit comú, però durant unes setmanes ha semblat impossible. Ara tenim data (una nova data històrica, últimament les anem col·leccionant), i Artur Mas i Oriol Junqueras varen fer, amb perdó, de James Mason i de Marlon Brando, respectivament, al Juli Cèsar de Shakespeare que va rodar Joseph L. Mankiewicz: dos adversaris es donen el torn a l’àgora pública, s’expliquen i es respecten, a pesar de la tensió. Una imatge memorable, sens dubte.

Amb una diferència. Al Juli Cèsar de Shakespeare, Brut i Marc Antoni disserten davant de la ciutadania en presència d’un cadàver, que no és altre que el del mateix Juli Cèsar. Mas i Junqueras, Junqueras i Mas, es varen alternar ahir a la tribuna davant d’una realitat naixent: la d’un país que vol pronunciar-se sobre el seu propi futur. Si vol ser un país independent o no, i amb quina finalitat. Perquè la independència, no ho obliden, no és mai una finalitat en si mateixa, sinó un mitjà per aconseguir i consolidar altres objectius. Més netedat, més justícia, més benestar, com varen invocar ahir els dos líders.

Això no evita que CDC i ERC competeixin per un mateix espai electoral. Han arribat a un acord que ultrapassa les seves estructures de partit i això, pel que té d’inhabitual, els honora. Però seguiran competint i donant-se cops de colze, perquè sovint oblidaran que han acordat un pacte per a la seva dissolució. Si Catalunya assoleix la independència, com ha remarcat sovint en aquest mateix diari en Salvador Cardús, tant CDC com ERC, tal com les coneixem avui, perdran el seu sentit i s’hauran de reformular i redefinir de dalt a baix. Abans del 27 de setembre, doncs, no tan sols s’hauran de preparar unes eleccions transcendentals, sinó que també s’haurà de configurar un nou escenari polític. La independència no ens pot agafar desprevinguts. Hi ha molta feina a fer i s’ha de dur un país que ja és democràticament madur a un punt encara més alt de maduració perquè la seva ciutadania prengui una decisió, sigui en el sentit que sigui. Tenint això present, els partits han de saber treballar conjuntament per elaborar una proposta concreta i ben desplegada, i (el més difícil per als partits) per caminar cap a la seva pròpia refundació (que no extinció). Com seran els programes de CDC i d’ERC en les primeres eleccions d’una Catalunya independent? Em moro de ganes de saber-ho, atès que els programes dels partits unionistes ja sabem que romandran invariables. El 27 de setembre Catalunya obtindrà la independència, com afirma Carme Forcadell? No ho sé, però en qualsevol cas els ciutadans podran expressar-se de manera formal i cabal. I això ja ningú pot aturar-ho. El que no fa tants d’anys era una simple il·lusió ara és una realitat consolidada. Modestament, l’enhorabona als que ho han fet possible.