Ells saben de què parlo / Elles fa massa que ho pateixen

Ells saben de què parlo

Segur que no sóc l’únic home que s’hi ha fixat. N’he vist en bars, en aeroports, en hospitals, en universitats, en redaccions de diari, en grans magatzems i en vestidors de clubs esportius. Des de fa un any i de forma progressiva fins a arribar a la massiva colonització d’aquest estiu, als urinaris masculins de paret de molts lavabos públics hi ha aparegut un filtre de goma perfumat, d’un pam quadrat, que està encastat a l’orifici on el pipí s’escola canonada avall. N’hi ha de totes les formes. Manen els rodons però n’he vist en forma de cor, amb el dibuix del pentàgon i, fins i tot, n’hi ha que semblen la rosassa -sense vidres- del monestir de Sant Cugat. El color que predomina és el carbassa però el verd blau higiènic també té molta sortida. A banda de l’inevitable joc masculí de fer-hi punteria, el sedàs serveix perquè un paper, una burilla de cigarreta, un xiclet -o, ocasionalment, una pedra de ronyó- no embussi l’urinari. Però aquesta estoreta plasticosa ha resolt, sobretot, un problema molt burgès: aquella certa oloreta d’aquests pixadors. Tips de dispensadors automàtics de flaire postmicció i d’ambientadors de tota mena que no resolien gran cosa, la patent d’aquest sedàs amb flaire de cirera sembla un bon invent. Certament, aquest tapet flexible desprèn una aroma neutralitzadora que no només absorbeix les pudors sinó que desprèn una fragància suau, gens molesta. M’hi he ajupit més d’una vegada per veure’n la marca. N’hi ha d’americans i d’autòctons. Comprats al detall surt per prop de dos euros cada peça i asseguren que l’efecte dura uns seixanta dies. Segons quina marca t’inclou, per aquest preu, uns guants per aixecar el filtre per canviar-lo o, simplement, per netejar l’urinari. Mai no he vist cap home tocant-los. Sempre he vist que ho feia el que se’n diu “una dona de la neteja”. Elles saben de què parlo.

Elles fa massa que ho pateixen

L’estiu mediàtic, a Catalunya, va començar amb una polèmica molt de Primer Món. El debat el van generar els urinaris oberts a peu dret que s’havien instal·lat als rodals del Born, que alleujaven turistes i passavolants però que molestaven la vista dels més primmirats. No feien bonic als instagrams d’una ciutat de postal. Després, les batusses entre manters i policies, l’enrevessat cas de Salou i el vol i dol d’Ada Colau en aquest tema amb tantes arestes van escombrar les necessitats fisiològiques de la primera pàgina. De seguida, l’èxode dels sirians que busquen refugi maldant per entrar en una Europa que ni tan sols s’avergonyeix d’ella mateixa, ho ha tapat tot. No ha calgut una foto i un nen mort per desvetllar consciències. Ja fa molts dies que els mitjans expliquen i denuncien la realitat de les famílies que, fugint de la guerra, es busquen la vida a fora per no perdre-la al seu país. El drama de la immigració -siriana o subsahariana- i la indecent gestió política no pot, però, tapar l’altra gran xacra. La violència masclista no és una moda d’estiu per més que cada setmana hàgim parlat de dones mortes a Castelldefels, Osca, Santiago o sant-on-sigui.

És una constant. Una realitat que quan la trobes al costat de casa, o en la vida d’una amiga, és quan topes amb la veritable indefensió d’aquestes dones. Ets testimoni de la manca de solucions, de la lentitud d’actuació i de la ineptitud d’un sistema que fa veure que hi està a sobre. Quan descobreixes, encara avui, tanta maldat en certs homes i tanta impunitat en el sistema t’adones de les passes que s’haurien de fer i no es fan. Les dones mortes a mans dels marits no haurien de ser, tan sols, una xifra freda de telenotícies. No és equiparable als dinou morts per ofegament a les platges o a les nou persones que aquest 2015 han mort envestides per un bou de festa major.