Què fem amb els treballadors pobres?

Des de temps immemorials, treballador i pobre no havien sigut conceptes antitètics, perquè la major part dels pobres eren treballadors i molts dels treballadors eren pobres. L’ortodòxia econòmica no hi veia contradicció: al seu parer, en una economia ben ordenada els treballadors són remunerats en funció de la seva productivitat, i n’hi ha que tenen aptituds tan limitades que la seva productivitat no pot ser sinó molt baixa.

Com que defenso que el salari mínim hauria de ser molt més elevat que l’actual, un amic m’envia un article crític amb el moviment que, als Estats Units, pretén imposar-ne un que ho seria (15 $/hora, contra els 7,25 actuals). L’autor narra la seva visita a un McDonald’s. La referència té sentit perquè, als Estats Units, el sector del menjar ràpid és un dels que més persones poc pagades ocupa. L’autor descriu el personal que l’atén com a excepcionalment obtús, i arriba a la conclusió que només poden fer la seva feina perquè McDonald’s ha previst totes i cadascuna de les accions necessàries per prestar el servei i ha previst una manera fàcil d’executar-les (fent innecessari, per exemple, que el treballador estigui alfabetitzat a base de posar dibuixos a les tecles dels dispositius portàtils). La seva conclusió és que un salari mínim generós els condemnaria a l’atur.

En la visió ortodoxa, doncs, els treballadors pobres són inevitables, i el remei, com davant de qualsevol forma de pobresa, és la beneficència pagada amb impostos. Per exemple, un dels dos programes de sanitat pública dels Estats Units (Medicaid) és accessible als pobres sense distingir si són treballadors o no. Ara bé, pel que fa als ajuts directes, en el cas dels treballadors i per evitar que la beneficència descoratgi l’esforç, un dels campions del neoliberalisme, Milton Friedman, va proposar als setanta que els ajuts estiguessin condicionats als ingressos laborals: si la persona no ingressa res, no se li dóna res; si guanya poc, se li dóna poc, i així fins a arribar a un nivell just per sobre del nivell de pobresa. Aquest mecanisme, redenominat complement salarial garantit, és una de les propostes estrella de Ciutadans. Atès que el pensament neoliberal domina l’espectre polític espanyol, no m’estranyaria que més partits la fessin seva.

El complement salarial garantit s’aplica als Estats Units des del 1975, i li han donat suport tant el Partit Republicà com el Partit Demòcrata. Per què, doncs, és nou entre nosaltres? Perquè a l’Europa continental els treballadors pobres, a diferència dels Estats Units, estaven en vies d’extinció, i només subsistien en zones rurals cada cop més marginals: el sud de les penínsules Ibèrica i Itàlica i poca cosa més. Aquesta extinció havia sigut particularment eficaç i ràpida en aquells països caracteritzats per la participació dels sindicats en la gestió de la política econòmica: els països nòrdics, Alemanya, Àustria, Holanda... En aquests països, els sindicats no sols imposen una negociació centralitzada en termes geogràfics sinó també sectorials. El resultat és un ventall salarial relativament estret. En nom de l’equitat, aquest model beneficia els treballadors dels sectors poc productius (que guanyen més que el que els pagaria el mercat) i perjudica els treballadors dels sectors més productius (els empresaris dels quals estarien disposats a pagar més).

L’altra cara de la moneda és que els empresaris es veuen obligats a reajustar les productivitats arreu per adequar-les a una escala salarial molt homogènia. En conseqüència, el sistema desincentiva la inversió en sectors poc productius i incentiva la inversió en els sectors que ho són. D’aquesta manera, aquestes societats han aconseguit ser, alhora, més equitatives i més pròsperes que cap altra. Pel que fa als sectors on els increments de la productivitat són impossibles, l’única solució és apujar els preus: per això el Big Mac és molt més car a Copenhaguen que a Nova York. Pel que fa als treballadors poc qualificats, el sistema educatiu primer i el reciclatge després s’ocupen que no n’hi hagi.

Arran de la crisi, entre nosaltres ha reaparegut el treballador que no pot cobrir les necessitats bàsiques. Dissortadament, si la nova dreta espanyola pensa ajudar-los a base de beneficència pagada amb impostos, la nova esquerra fa el mateix, perquè la seva proposta estrella -la renda garantida ciutadana- no deixa de ser una altra forma de beneficència pagada amb impostos. Pel que fa als treballadors pobres, es tracta de propostes desencertades. Als pobres que no poden treballar se’ls ha d’ajudar, sens dubte, però els llocs de treball poc remunerats han de ser abolits.