14/05/2020

Quina sortida? Quina normalitat?

Estem enmig d'un diluvi de declaracions, opinions i debats sobre les crisis sanitària, econòmica i social que estem vivint; diluvi comprensible, ja que la preocupació és, i és bo que sigui així, molt gran. En aquest diluvi hi ha dos conceptes constantment presents: “sortida de la crisi” i “normalitat postcrisi”. Crec que això té un aspecte molt positiu, ja que significa que a més del debat sobre les actuacions urgents a curt termini estem pensant seriosament en el futur. Però també penso que poden suposar un perill de confusió perquè els dos conceptes es poden interpretar en un sentit equivocat. Deixeu-me fer tres aportacions sobre aquesta qüestió.

1. Sortida. La sortida d’una situació de crisi pot ser transitòria o definitiva; és a dir, pot tenir un caràcter conjuntural o permanent. En el cas sanitari és més fàcil d’entendre: es pot curar la malaltia, combatent els símptomes, descobrint i eliminant la causa (diagnòstic i tractament), però sense prendre mesures per evitar una repetició; o es pot deixar el malalt immunitzat per a un període llarg (prevenció i vacuna).

Cargando
No hay anuncios

Tinc la impressió que, en relació a la crisi socioeconòmica, s’estan confonent els termes i es parla de sortida com si fos definitiva quan, segurament, només podrà ser transitòria. La raó és molt simple: les crisis que hem viscut les darreres tres dècades, però sobretot la més greu i recent de l’any 2008, han estat tractades com una malaltia, sense voler entendre que no eren més que símptomes d'una cosa més profunda. En alguns casos per desconeixement, i en altres per interessos ocultats, no s’ha volgut fer un diagnòstic prou profund. Hem atacat aquests símptomes i en molts casos hem aconseguit eliminar-los, però no ens hem plantejat combatre a fons la malaltia, és a dir, fer tots els canvis econòmics, socials i polítics necessaris per evitar la repetició. Sense plantejar i emprendre aquests canvis és perillós i enganyós parlar de sortida, ja que la situació resultant, encara que pugui significar la tranquil·litat a curt termini, el que comportarà és la continuïtat de la vulnerabilitat. Cal més prudència al parlar de sortida.

Cargando
No hay anuncios

2. Normalitat. S’esmenta també sovint la tornada a la normalitat i, encara que a vegades es qualifica de nova aquesta normalitat, no s’és prou clar a l'hora de mostrar la importància d’aquesta diferència. Cal ser conscients, i ajudar a fer conscients els nostres conciutadans, que estem en un procés en el qual les coses no podran tornar a ser igual que abans. La raó és complexa però molt fàcil de sintetitzar: s’està fent evident des de fa alguns anys que els nostres models de consum, econòmic, social, energètic i també polític, no són vàlids en un escenari de 10.000 o 11.000 milions de persones habitant el planeta. Ni és possible mantenir models econòmics i de consum extremadament diferents en un món globalitzat i transparent, ni és sostenible l’expansió arreu del nostre model. Per tant, el que hem conegut com a normalitat és precisament el problema, o com jo n’he dit, la malaltia. Tenim ara la urgència de repensar els models per evitar aquesta doble impossibilitat.

3. No ens pot tornar a passar! Ens cal aprendre la lliçó del que va passar ara fa deu anys. La crisi immobiliària, financera i econòmica que va començar als EUA i es va traslladar ràpidament a Europa era un símptoma d’una malaltia més profunda. Com ja he dit, no va ser diagnosticada i ens vam limitar a fer alguns ajustos insuficients, que van amagar, però no resoldre, el problema. En alguns aspectes fins i tot el van agreujar, a causa d'alguns tractaments equivocats. És cert que l’actual crisi sanitària no està directament lligada a l'anterior, encara que algunes de les seves conseqüències (afebliment dels sistemes sanitaris) l'han fet humanament més dolorosa, i d’altra banda estan obligant a prendre decisions preventives de confinament civil que faran augmentar molt les dificultats econòmiques i provocaran més desigualtats socials.

Cargando
No hay anuncios

La necessitat d’una transició de model és evident, i això fa necessàries almenys tres iniciatives: una revisió del model de consum que tingui molt més en compte l'eficiència en la utilització dels recursos naturals i la reducció radical dels residus físics i gasosos; un nou pacte socioeconòmic que posi fi al creixent augment de les desigualtats econòmiques i d'oportunitats i millori la justícia social; i una reorganització de les institucions polítiques a nivell local i global que mantingui la capacitat de participació dels ciutadans a través de mecanismes democràtics, i que es basi en el convenciment que no hi ha solucions particulars, ja que o ens en sortim tots junts o no se’n sortirà ningú. Sé que tot això no és fàcil, perquè aquesta transició comportarà l’aparició de molts guanyadors i alguns perdedors, i precisament molts d’aquests perdedors són els que actualment tenen el poder de posar-la en marxa.

No hem de repetir l’error de la dècada dels 30 (revolució i guerra), ni tampoc el de fa 10 anys (negació dels problemes reals i aprofitament egoista dels tractaments).