Rebolcada de María Teresa Campos i Rajoy

L’entrevista de la Campos a Mariano Rajoy a Qué tiempo tan feliz es pot resumir en un sol adjectiu: demencial. Ella fa catúfols, i les seves divagacions esbiaixades van arrossegar al ridícul un president del govern que parla per aproximació. Va ser un espectacle de vergonya aliena. L’única documentació que va fer servir la Campos va ser mirar l’entrevista de Bertín Osborne a Rajoy a TVE. El més fotut és que la periodista se la deuria mirar sense l’audiòfon, perquè ho va entendre tot al revés. Cada pregunta tenia un error de documentació flagrant: “ Usted es muy del Celta ”. “ No, soy del Dépor ”, rectificava ell. La Campos s’equivocava en donar pas als temes, es perdia a mitja pregunta, barrejava qüestions de manera inconnexa, pixava fora de test a l’hora de parlar d’actualitat. I tanta imprecisió va abocar Rajoy a una conversa plena de disbarats: “ Yo ya he nacionalizado La Caixa, bueno, La Caixa no... la otra... la otra Caixa... ”, deia ell intentant fer memòria sense aconseguir-ho. “ En los colegios de Catalunya no se puede hablar castellano ”, assegurava el president.

Les vaguetats de la Campos eren descomunals i manifestament de dretes. Parlant de la crisi econòmica va preguntar-li pel moviment del 15-M. “¿Cree usted que había motivo para estar indignados en ese momento tan difícil que usted estaba pasando? ”, “ ¿La crisis la han pagado más los de abajo o los de arriba? ” Això sí, hi ha un sector per qui la Campos va reivindicar els seus drets: “ Presidente, a los artistas y cantantes les ha arruinao Hacienda ”. Sobre la independència de Catalunya la presentadora també ho té clar: “ Se ha creao un cierto victimismo y por eso han pasao esas cosas... ” La conversa la van mantenir enmig de llargues pauses de publicitat, on ens recordaven que a la nit emetrien Frozen. L’espai el patrocinava Turrones El Almendro. I en el súmmum del ridícul havien de posar un rètol recordant que l’entrevista es va gravar divendres al matí, abans dels atemptats de Kabul, i que per això no li preguntaven pel tema. L’espectacle televisiu més tronat i galdós al qual hagi pogut assistir mai un president. A mig programa, la Campos li va voler dedicar una cançó a l’esposa de Rajoy. Els cantants del programa s’esgargamellaven amb el Te quiero vida mía, te quiero noche y día. Mentre sonava la cançó intercalaven primers plans de Rajoy, provocant l’exemple de publicitat subliminar més barroer de la història de la tele. Després de l’entrevista t’agafaven unes ganes irrefrenables d’atipar-te de torrons El Almendro fins a rebentar per no haver de veure què passarà el 20-D.