El Reial Madrid surt del desert i guanya la ‘décima’

BarcelonaEl Reial Madrid surt del desert per on ha caminat durant 12 anys. L’equip de Florentino Pérez, després de gastar-se més de 1.000 milions en jugadors en una dècada, va aconseguir el títol que més esperava, la famosa décima Lliga de Campions. 12 anys esperant poder regnar a Europa, 12 anys en què aquesta desena copa s’havia convertit gairebé en una utopia, en un animal mitològic. Coses de la vida, el que no va aconseguir José Mourinho ho ha aconseguit Carlo Ancelotti, un home tranquil que va equivocar-se amb l’alineació titular, va saber rectificar i va acabar convertit en un dels herois.

Va ser una final de tòpics. El Madrid sempre s’ha considerat un equip guanyador i va ser fidel al seu full de ruta. Inicialment espès, va trobar el gol de l’empat en gairebé l’última jugada del partit, quan Ramos, imponent, es va aixecar per rematar de cap. L’Atlètic de Madrid tampoc va sortir del seu full de ruta. Ha estat sempre un equip amb mala sort, desafortunat, amb un toc tràgic. 40 anys després de perdre la seva única final de la Lliga de Campions fins ahir, va perdre seguint el mateix guió. Com el 1974, va marcar primer. Com el 1974, li van fer el gol de l’empat en l’última jugada. I com el 1974, va acabar perdent la final després d’haver encaixat quatre gols.

La primera final de la Lliga de Campions va anar evolucionat. Va passar de ser un partit marcat pels nervis, sense joc, a ser un relat èpic, en què un dels dos equips va poder jugar com volia, passant per sobre d’un rival desmoralitzat. La resistència de l’Atlètic va durar fins que Gareth Bale va dir prou. El gal·lès, considerat el fitxatge més car del món, ja havia donat al Madrid la final de la Copa del Rei. I un gol seu va ser l’inici de la fi per als homes de Simeone. Un cop es van veure perdent a la pròrroga, van treure la bandera blanca. Però el rival, lluny de respectar-los, els va esclafar, colpejant-los un cop i un altre. Primer, amb el tercer gol, obra del brasiler Marcelo. Després, amb el quart, obra de Cristiano Ronaldo de penal. I finalment, amb les celebracions, amb les rialles. Simeone, l’home que ha obrat miracles convertint una plantilla que val 79 milions d’euros en total en un bloc admirat, ja no es va poder controlar, saltant al terreny de joc, encarant-se amb rivals, perseguint l’àrbitre.

Una final de nervis

La final havia començat sense gaire ritme, amb l’Atlètic patint un primer problema quan Diego Costa, als 7 minuts de joc, va dir prou. El davanter brasiler amb passaport espanyol s’ha passat les últimes setmanes lluitant contra les molèsties que pateix, i fent un esforç per poder jugar els partits que decideixen els títols. Però els dos cops s’ha passat de frenada. Com ja li va passar al Camp Nou fa tot just una setmana, va demanar el canvi quan molts aficionats encara no havien trobat la seva localitat a l’estadi. Amb un canvi menys -un canvi que l’Atlètic, cansat, va enyorar a la pròrroga-, l’equip de Simeone es va atrinxerar, fent del sacrifici col·lectiu la seva forma de ser. El Madrid, amb poques idees, jugava sense Pepe, lesionat, i amb Benzema finalment titular. El francès, però, va ser una ombra, com ho va ser Khedira. Sense el sancionat Xabi Alonso, Ancelotti va apostar per l’alemany, un jugador sense ritme, ja que surt d’una lesió, en lloc d’Illarramendi. I el resultat va ser un desastre, amb un Madrid sense esma, previsible. Quan Godín va aprofitar una sortida en fals de Casillas per fer el 0-1 abans del descans, la cara de Florentino Pérez es va posar vermella. Un equip que tot junt val menys que Cristiano Ronaldo els estava guanyant.

El gol de Ramos

A la segona part, Ancelotti va reaccionar amb un doble canvi encertat. Van entrar Marcelo i Isco per Coentrão i Khedira. Pressionat pel rellotge, el Madrid es va anar envalentint, tancant de mica en mica un rival sense gasolina. L’Atlètic va entendre que només podia guanyar apel·lant a l’èpica, renunciant a les contres, ja que David Villa, el davanter, defensava al seu propi terreny de joc. L’aposta gairebé va ser guanyadora, ja que el Madrid es va anar estirant els cabells a mesura que passava el temps. No va ser fins al minut 93, quan els suplents de l’Atlètic ja estaven llestos per saltar a la gespa, que el Madrid va empatar. Sergio Ramos va rematar un servei de cantonada picat per Modric. El toc dolç del croat es va combinar amb la grapa de l’andalús i la final es va dirigir cap a la pròrroga, per a desesperació de Simeone.

L’Atlètic, sense oxigen, sense energia, va aguantar 20 minuts. Fins que Di María, molt més actiu que Bale i Cristiano durant tota la final, es va inventar una jugada personal que Bale va rematar. El gal·lès va signar l’acta de defunció de la final. L’Atlètic es va convertir en una joguina maltractada per un rival que es va cobrar les factures pendents, com la d’aquella final de Copa perduda al Santiago Bernabéu ara farà un any. Marcelo va fer el tercer i, finalment, Cristiano va poder sortir a les fotografies. El jugador de Maderia, apagat i eclipsat durant tota la final, va marcar el penal i es va treure la samarreta per marcar múscul i atreure les mirades de tot el món.

L’Atlètic, 40 anys després, va caure a l’infern de nou d’una manera cruel. El Madrid, 12 anys després, arriba a port. Pel camí, s’ha gastat diners, ha perdut els papers i ha patit de valent. Però a Florentino, que va celebrar el triomf amb José María Aznar, poc li va importar. Es va fotografiar amb la décima.