EXTERMINI D’UN POBLE (3)
Misc25/01/2021

El fantasma de les repatriacions forçoses

L’exèrcit de Bangladesh intenta fer tornar els rohingyes a Birmània en contra de la seva voluntat

Cox’s Bazar (Bangladesh)–Què passa, Raza?

Raza, un jove refugiat rohingya que fa de traductor, escolta sense perdre detall la discussió d’un grup d’uns 20 refugiats. Tots ells, excepte un, han perdut familiars directes per culpa dels atacs de l’exèrcit birmà. L’ambient era tranquil, però quan aquest periodista els ha preguntat el nom per apuntar el seu testimoni l’atmosfera s’ha fet tensa i estranya. Ningú vol dir el seu nom.

Alguns diuen que no es creuen que siguis periodista. Es pensen que ets un representant del govern birmà i que vols saber els seus noms per obligar-los a tornar a Birmània.

Cargando
No hay anuncios

Aquesta desconfiança és significativa del moment que viu l’èxode rohingya a Bangladesh. Malgrat que pràcticament tots els refugiats volen tornar algun dia a la seva terra natal, són conscients que ara no és el moment. “No tornarem si no es garanteix la nostra seguretat i els nostres drets, i per ara no és segur anar-hi perquè tornarien a matar-nos”, etziba un d’ells -que, entre altres barbaritats, va presenciar com un grup de soldats violaven unes 25 dones per més tard decapitar-ne algunes i cremar-les-. Però també saben que el govern de Bangladesh i el de Birmània porten mesos treballant a contrarellotge, i a l’ombra, per iniciar el procés de repatriació d’almenys alguns refugiats. Entre altres raons, argumenten que la situació als camps és insostenible a causa de la presència massiva de persones.

Amagar la veritat

Però el que gairebé no ha transcendit és que el 15 de novembre les autoritats bengalines ja ho van intentar. “L’exèrcit de Bangladesh ens va donar les llistes amb els noms de les persones que havien de ser repatriades”, explica el líder comunitari d’un dels blocs del camp de refugiats de Balukhali, a l’est de Bangladesh, que prefereix no revelar la seva identitat per por de represàlies.

Cargando
No hay anuncios

Hi apareixien 2.000 noms de persones que, segons l’acord entre els dos governs, havien de tornar sense condicions a Birmània. La versió oficial, i que reiteren les autoritats de Bangladesh quan els hi demanen, és que totes les persones que sortien en aquestes llistes hi constaven de manera voluntària. Però el testimoni dels rohingyes indica que la realitat és ben diferent. “Les llistes les van dictar les autoritats birmanes sense demanar-ho en cap moment als afectats”, confessa el líder comunitari de Balukhali.

Durant aquells dies de novembre la crispació va créixer arreu dels camps. Segons la veu dels rohingyes, l’exèrcit de Bangladesh va iniciar una campanya de pressió, amenaces, coaccions i fins i tot violència per forçar els refugiats a acceptar aquestes repatriacions. S’ha duplicat la presència militar, els controls, els escorcolls a les entrades i sortides dels camps, i també es va prohibir que els rohingyes poguessin anar d’un campament a un altre. Finalment, l’oposició total dels refugiats, i la pressió de moltes ONG i organitzacions internacionals, que reiteren que Birmània encara no és terra segura, van frenar la maniobra.

Cargando
No hay anuncios

Control i crispació

El clima era -i és- particularment tens al camp de Jamtoli, on viuen la major part de famílies que havien de ser repatriades. Sembla que és en aquest campament on està previst que comenci tot. En un dels camins principals de Jamtoli, un grup de nens corren darrere d’una pilota feta de bambú. Quatre ancians prenen cafè estirats a terra en la pols d’una esplanada, i un grup de nenes i dones renten roba amb l’aigua tèrbola i opaca d’un rierol. Avui és festa, la presència militar ha disminuït i per aquest motiu hem pogut entrar al campament. Els altres dies l’exèrcit ens ho impedirà. “És part de la seva estratègia. El govern de Bangladesh no vol periodistes a Jamtoli perquè no volen que donin a conèixer els seus plans de repatriacions. Ho estan fent tot d’amagat”, adverteix un cooperant bengalí que també opta per conservar l’anonimat.

Cargando
No hay anuncios

A dins d’una barraca humida de bambú, Mohamed Alom mastega fulla de bètel, un estimulant molt popular tant a Bangladesh com a Birmània. Té 30 anys, és un dels líders comunitaris del camp, i, amb prudència, no triga a corroborar l’existència d’aquestes llistes no voluntàries, la pressió creixent del govern de Bangladesh i la por dels seus veïns. “Viure en pau a Birmània és el nostre gran desig, però ara ens tornarien a matar, ja hem patit prou”, es repeteix al llarg del seu discurs. “A més, ho hem perdut tot: ens han cremat les cases, els cultius, les mesquites. Què ens queda? Res. Volem tornar, esclar, però amb garanties”, diu Alom gairebé sense respirar.

En un altre carreró de Jamtoli, una dona que no sap quants anys té -es limita a dir que més de 60- descansa asseguda a terra. Té la pell arrugadíssima, els ulls coberts d’un tel boirós, i porta un vel de color crema que li tapa els cabells. “No s’hi veu gaire”, diu un dels nens que l’envolten. “Va arribar sola, al seu marit també el va matar l’exèrcit”. Al cap d’uns segons de silenci, comença a parlar. Diu frases aïllades, sense gaire sentit. “Tanta violència li ha fet perdre el cap”, afirma un altre noi. Abans de marxar, però, li preguntem si algun dia voldria tornar a casa. Arrufa el front i alça el to de veu. "Abans de tornar a Birmània, prefereixo beure verí i morir". Després de tants anys de patiment, ella ja no creu que al seu país pugui viure mai en pau.