Els reportatges de la tonteria

Els programes de reportatges periodístics han ocupat les nits televisives dels divendres. A Cuatro ara emeten Soy noticia. Es tracta d’un seguit de reportatges fets per Nacho Medina en què es coneixen situacions insòlites o persones singulars. Aquest últim dia, per exemple, coneixia un individu que assegura que porta deu anys sense beure ni menjar. S’alimenta, diu, de l’energia de l’aire i la seva consciència respiratòria. Té muntada una mena de secta on hi va gent a fer exercicis depuratius. També ens va descobrir el món de la venda per internet de calces brutes. Fetitxistes que paguen molts diners per roba interior amb tot tipus de restes orgàniques. Nacho Medina va entrevistar un fanàtic que li anava traient la col·lecció de calces d’una capsa de sabates enmig d’un parc. Va conversar amb una venedora que ha muntat una plataforma per cobrir la demanda. Un altre reportatge consistia a fer un seguiment d’una dona que ha decidit anar a Amsterdam a exercir la prostitució. El programa va fer el viatge amb ella fins que la van deixar mig despullada i dient-nos adéu des de l’aparador vermell. Quan es va acabar aquest programa de reportatges va començar Conexión Samanta,en què la reportera explicava a l’audiència com eren les escoles de negocis més elitistes del país. Semblava un publireportatge per promocionar aquests centres i la gràcia era conèixer el tarannà, les ambicions i el nivell de vida dels fills de gent rica que s’hi matricula. Paral·lelament, a LaSexta, emetien Equipo de investigación. Acompanyats de l’entonació sensacionalista i dramàtica de Glòria Serra descobríem les investigacions d’un assassinat de fa 20 anys i després el frau del negoci del pernil ibèric de gla.

És reveladora, d’una banda, aquesta necessitat de vendre el reportatge i el periodisme d’investigació com un valor televisiu. Es pot arribar a entendre com un bon senyal. Però, de l’altra, també és obvi que és un format que acaba caient en l’anècdota banal, especialment en el morbo per temàtiques relacionades amb el sexe o la delinqüència, i en històries personals tan excèntriques, estranyes i barroeres que no aporten res més que una simple curiositat que s’esgota en els primers minuts del reportatge. El periodisme d’investigació a nivell televisiu té escassos exemples que el dignifiquen ( 30 minuts i Salvados ) i una abundància de formats que el distorsionen i ens donen gat per llebre. La investigació de la tonteria. Com si no hi hagués prou àmbits en què calgués furgar.