Atrapat, a la meitat del seu quinquennat, amb la popularitat per terra i unes previsions econòmiques decebedores, François Hollande va optar ahir pel tot o res. Una entrevista televisada en prime time per intentar reconstruir la figura del president. Hollande es va lliurar a una de les seves batalles perdudes, la de la comunicació, gairebé tan perduda com la lleialtat interna d’una part del seu partit. Només un 13% dels francesos li valoren positivament la feina feta fins ara. Hollande és el president d’una França en triple crisi: en crisi de creixement, en crisi d’endeutament i en crisi de confiança. “Si l’atur no baixa, no em presentaré a la reelecció el 2017”, prometia Hollande als espectadors del plató, que li anaven formulant preguntes.
En la política francesa, a les sortides de to dels membres d’un govern, a les cacofonies dins un mateix partit, se les anomena couacs, com els quacs dels ànecs, i Hollande ha tingut un couac per mes durant els últims dos anys i mig, segons el recompte que feia ahir el diari conservador Le Figaro. Anuncis ministerials que no tenien el vistiplau del govern, enfrontaments amb l’exresponsable d’Indústria, Arnaud de Montebourg -l’ala més esquerrana de l’executiu-, contradiccions entre el president i el primer ministre... Tot per acabar amb una remodelació de govern que ha deixat el destí polític del socialisme francès en mans del seu principal rival, Manuel Valls. Una altra inevitable confrontació entre dues personalitats, estils i mètodes completament oposats. Per ara, els francesos confien més en Valls que en Hollande.
“Tinc la pell dura”, assegurava ahir el líder dels socialistes francesos -el líder de “l’esquerra tova”, com l’anomenava Martine Aubry durant les primàries que els van enfrontar-. “Accepto les crítiques, les traïcions, els retrets, però no accepto els atacs contra França”, es defensava amb grandiloqüència el president normal.
El periodista Patrice Duhamel i el guionista Jacques Santamaria van publicar fa poc un llibre que recull una antologia de les pitjors crueltats polítiques de la història de França. El capítol dedicat a François Hollande té una arrencada demolidora. “Baldufa”, “pingüí”, “Senyor Bricolatge” o “l’amic del sí-sí” són només alguns dels sobrenoms que li han dedicat al president francès. Sobrenoms que l’associen amb un flam, una maduixa o el “capità d’un patí de platja”. Els francesos encara no han tret l’entrellat de com és el seu president. ¿L’home d’acer que descriu un dels seus biògrafs, l’egoista i elitista president que es mofa dels pobres en el llibre de la seva exparella, Valérie Trierweiler, o l’home afable, irònic i sibarita que descriuen els seus col·laboradors més pròxims?
François Hollande no ha sabut connectar amb els francesos. Entre les promeses de l’aspirant socialista a la presidència, que havia de fer tornar la Unió Europea a invertir en creixement, i la realitat d’avui, d’un govern pressionat per Brussel·les perquè continuï reformant la seva economia, hi ha la decepció. Hollande és el símbol d’una França en retirada i descontenta, que ha perdut pes en l’escena europea i global. Però el president no s’hi resigna. Menys tecnocràtic, més a l’esquerra i més concret. Aquesta era la fórmula que els seus assessors havien dissenyat ahir per a ell. Volia deixar clar que encara té dos anys “de combat” i que no hi pensa renunciar.