Misc14/07/2015

La responsabilitat de guanyar. L'editorial d'Antoni Bassas

El relat del procés va viure ahir a la nit un gir inesperat: preacord per al 27-S, llista civil amb Mas i Junqueras.

Convergència i Esquerra pacten una candidatura unitària per la independència encapçalada per una personalitat de consens.

L’acord, si s’acaba de confirmar avui, seria històric, literalment: Mas i Junqueras, CDC i Esquerra, juntes en una llista, en la demostració més clara que posen el país per davant dels partits.

Cargando
No hay anuncios

Potser recordaran allò que hem afirmat aquí, en algun editorial: la unitat de la gent ja estava aconseguida. Una llista unitària sense partits proporcionava un aire d’unitat, però no era real.

I dèiem també que en un procés com aquest, tan difícil, s’hi ha d’anar amb tot i no es pot renunciar a res. L’acord assolit ahir va en aquesta línia. No al 100%. L’acord només té una ombra: la CUP no formaria part d’aquesta llista, encara que no s’hi mostraria bel·ligerant. Bé, esperem a sentir la versió de la CUP sobre quina serà la seva posició.

Cargando
No hay anuncios

Segur que molts de vostès es deuen preguntar: han calgut nou mesos per arribar aquí? Perquè no ho han pactar abans? Els ofereixo una resposta: l’acceleració a què està sotmesa la vida política fa que les condicions del novembre, post 9-N, no siguin ben bé les d’ara. Hi ha hagut les municipals, amb la victòria de Colau a Barcelona que ha estat una alerta per al sobiranisme, el principi d’acord entre Joan Herrera i Pablo Iglesias per anar junts a les catalanes, el trencament entre Convergència i Unió, mig Unió anant-se’n del costat de Duran i Lleida, el pacte d’Àngel Ros a Lleida amb Ciutadans, i només que girin la pàgina del diari, l’evidència que el socialisme espanyol no pactarà un referèndum com la Gran Bretanya va fer amb Escòcia: al PSOE, Pedro Sánchez va tornar a explicar ahir a Sevilla que la seva reforma constitucional està encarada a garantir una articulació millor de la unitat d’Espanya. Normal, vol ser primer ministre d’Espanya, però al ritme que li marca el gran graner de vots socialistes que és, encara, Andalusia: Susana Díaz no vol ni sentir a parlar de reconèixer Catalunya com a nació perquè diu que això implica privilegi. Pot ser que tot això ens caigui ja molt lluny, però és també el pa que s’hi dóna, i no ho podem perdre de vista.

El mapa polític català i espanyol està en vies d’una profunda transformació. A alguns partits els hi va la supervivència, com a Unió. Catalunya, amb la seva reclamació després de la sentència de l’estatut, el 2010, va encapçalar un moviment de canvi profund, i la crisi i el 15-M el va rematar. Per tot plegat, ara, al juliol, Mas i Junqueras poden arribar a un acord que era impossible fa nou mesos.

Cargando
No hay anuncios

Finalment, molt bé, les coses han canviat i s’han posat d’acord. Però què els inquieta ara d’anar separats?

Mirin, he parlat amb un negociador de primer nivell que va ser ahir a Palau, a primera fila, i els traspasso la seva resposta, tal com me l’ha donat aquest matí:

Cargando
No hay anuncios

“Va posar-los d'acord la por de perdre el plebiscit. De desinflar la il·lusió. La responsabilitat de guanyar enmig del risc de perdre”.