30/04/2017

El retorn de Tarradellas

“Ja soc aquí!”, ens deia el president aquell 23 d’octubre del 1977 després de vint-i-tres anys de presidència a l’exili i un any abans de l’aprovació de la Constitució espanyola. D’això ja fa quaranta anys, i enguany el Govern de Catalunya té previstos nombrosos actes de commemoració d’una efemèride que no ens connecta només amb el 1977 sinó també amb aquella institució que va crear-se amb aquelles Corts del 1289. Amb el retorn de Tarradellas tornava alguna cosa més que el futur govern autonòmic: tornava el representant d’una institució originada en el sistema constitucional català. La Generalitat, repeteixo, és un organisme creat basant-se en les nostres Constitucions pròpies. No és cap altra cosa.

Però la millor manera de commemorar els 40 anys del retorn del president Tarradellas, deixant de banda els actes oficials i les celebracions cíviques (a les quals convido tota la ciutadania a sumar-se), és que el departament de Cultura hagi signat amb el monestir de Poblet l’encàrrec de gestió per part de l’Arxiu Nacional de Catalunya del seu valuosíssim fons arxivístic, que inclou l’arxiu de l’expresident. Tot aquest fons documental de valor incalculable passarà a ser en el transcurs dels pròxims mesos, sense moure’s d’on és i mantenint l’actual titularitat, una secció de l’Arxiu Nacional de Catalunya. Es tracta de guanyar en eficiència, sense perdre la seva essència i conservant l’actual règim jurídic, tant dels arxius de Poblet com dels fons Tarradellas i el patronat que els representa. Un model que ha d’obrir la porta, en el futur, a la integració d’altres fons privats en el sistema arxivístic públic.

Cargando
No hay anuncios

Com és sabut, el president Tarradellas va anar per primera vegada a Poblet en visita oficial el 10 de febrer del 1978, i va iniciar una relació amical amb la comunitat monacal, fins al punt que el 31 de desembre del 1981 va fer donació efectiva del seu arxiu personal al monestir, donant-li el nom de la seva filla, Montserrat Tarradellas i Macià. Es tracta d’un fons molt extens, ja que el president Tarradellas va guardar durant prop de quaranta anys documents de tota mena que va conservar escrupolosament. Aquesta tasca va tenir èxit gràcies, en part, als seus pares, els quals durant la Segona Guerra Mundial van saber guardar, amb gran encert, la documentació.

Des del 1981, doncs, el monestir de Poblet ha guardat i vetllat exemplarment aquest fons, amb la col·laboració imprescindible de la Montserrat Catalan. El fons conté les cartes del president, les seves notes i biblioteca personals, publicacions diverses i un gran fons fotogràfic. Ara té tot el sentit, 40 anys després del seu retorn, que el seu fons també retorni d’alguna manera a la casa de tots, el nostre govern, i, concretament, a l’Arxiu Nacional, si bé físicament romandrà a Poblet, com ha de ser perquè aquesta va ser la voluntat de les persones que van fer confiança en l’arxiu i la comunitat religiosa. Vull insistir de nou en l’agraïment a la qualitat, professionalitat, humanitat i reconeguda escrupolositat amb què la comunitat de Poblet els ha gestionat aquestes dècades. Han estat documents oberts a consulta, evidentment, però que fins ara estaven al marge de la dinàmica administrativa pública, que garanteix, unifica i dona publicitat als fons més preuats del nostre patrimoni històric i que els posa al servei i abast de tota la ciutadania.

Cargando
No hay anuncios

En aquest nou escenari, els fons documentals del monestir, i l’Arxiu Tarradellas en particular, semblen cridar-nos de nou “Ja soc aquí!” per normalitzar la seva gestió arxivística i l’accentuació del seu interès públic. Sabem perfectament que gestionem un impagable tresor documental, matèria sensible, matèria sagrada. Sabem que el mateix monestir de Poblet va ser, en temps medievals, seu de diverses sessions de les Corts Catalanes i que, per tant, monestir i Generalitat mantenen una relació íntima des de temps reculats. Sabem que el llegat que ens pertoca gestionar diu molt del president Tarradellas, diu molt de Poblet, diu molt del nostre autogovern i sobretot diu molt de nosaltres. Vetllarem l’arxiu, com no pot ser d’una altra manera, amb una escrupolositat monacal. Com diuen en dret civil quan reps un dipòsit o una custòdia, en tindrem la “cura d’un bon pare de família”. Ara per ara és un moment de celebració i orgull, però també de responsabilitat. Donem la benvinguda a algunes de les pàgines més importants de la nostra memòria històrica.