18/08/2020

La riota del món sencer

Si té vostè el goig enorme de ser espanyol/a, haurà sentit aquella frase que assegurava que “el rei Joan Carles és el millor ambaixador que té Espanya”. Això s'ha dit i escrit, al llarg dels últims quaranta anys, amb la insistència que es dedica a les mentides oficials, per deixar-les tan ben afermades com sigui possible –i una mica més encara– davant de la ciutadania. La idea que Joan Carles era el millor representant amb què comptava l'estat espanyol en l'àmbit internacional anava acompanyada de diverses llegendes: el simple nom del Borbó “obria portes” (mai s'especificava quines) als mercats financers, i les seves “gestions” (mai explicades) en diversos països estrangers (preferentment de l'Orient Mitjà) reportaven fabulosos “beneficis” a les arques de l'Estat (tampoc no va constar mai enlloc en què consistien ni com es quantificaven aquests beneficis).

El fet és que, ara mateix, la menció del nom de Joan Carles de Borbó, o de la monarquia espanyola, o d'Espanya, és motiu de befa i mofa arreu del món. Hi va haver un moment, ja ho hem dit de vegades, en els anys vuitanta i noranta, que va semblar que Espanya s'estava convertint en un país modern i capdavanter al sud d'Europa. Va ser un miratge, i ara mateix Espanya torna a ser vista com un país pintoresc, endarrerit i poc fiable. Aquí a alguns els pot sorprendre, però a la majoria de democràcies del Primer Món el fet que el cap d'estat sigui un rei, i que el càrrec sigui hereditari, els fa arrufar les celles amb estranyesa i desaprovació. Si, a més, els caps d'estat coronats, pare i fill, figuren com a titulars de societats panamenyes dedicades al frau fiscal, i el pare s'escapa fins als Emirats Àrabs mentre el fill fa veure que es passeja per Espanya a fi de promocionar el turisme en temps de pandèmia, la imatge que s'ofereix al món ja és de riota total. Afegim-hi que el rei fugat fa ostentació dels diners (presumptament) robats i d'una obsessió sexual ridícula i casposa, i encara pitjor: que el ministre d'Interior reconeix que l'Estat es fa càrrec de la seguretat del pròfug i que el ministre de Justícia es nega a abolir el delicte d'injúries contra la Corona, una rèmora jurídica pròpia de països autoritaris. Afegim-hi encara que els serveis secrets que custodien el rei fugat tenien com a col·laborador l'imam que va organitzar els atemptats de Barcelona i Cambrils, un assumpte que segueix sumit en el silenci que es dedica, precisament, als secrets d'estat. La imatge resultant és la d'un país d'on el rei pot fugir per la porta falsa, esquivant la justícia suïssa i una investigació de la Fiscalia espanyola (una investigació de la qual se n'esperava poc, però una investigació al cap i a la fi), sota la custòdia i la tutela del mateix estat al qual presumptament ha estafat. I que, mentrestant, els ciutadans poden ser detinguts, processats i condemnats, tancats a la presó o empesos a l'exili, per les seves idees polítiques. O per compondre una cançó de rap burlant-se, justament, del rei. El millor ambaixador que hauríem pogut desitjar.