El número 11 del carrer 53 de la quadrícula de Manhattan és l’adreça on se troba Sa Moma, un curiós monstre que ha descobert la consellera d’Educació i Cultura del Govern Balear, Joana Maria Camps. I és que Sa Momaés molta moma: sobretot, si tenim en compte que la consellera es referia al Museum of Modern Arts de Nova York, una de les institucions referencials de l’art modern, internacionalment conegut, per abreujar, per la seva sigla MoMA. Habitualment, no hi ha turista que visiti Nova York i que no dediqui almenys un parell o tres d’hores a visitar les sales del MoMA, ni que sigui per tenir l’ocasió de contemplar una selecció de les obres més significatives de l’art dels segles XIX, XX i XXI. No cal acudir-hi amb reverència: el MoMA és un museu que reuneix una col·lecció certament selecta, però que alhora evidencia una agradable vocació popular. Tothom qui vulgui saber alguna cosa de l’art del seu temps, sempre tindrà prou diners i prou estona per passejar-se per les galeries del MoMA i embadocar-se davant dels Picasso, Matisse, Van Gogh, Koons, Beuys, Pollock, Tàpies, De Chirico, Barceló, Viola i tantíssimes d’altres referències dels genis pictòrics i visuals de la nostra contemporaneïtat. És difícil reunir tant de plaer estètic en tan poc espai, i oferir-lo d’una manera tan accessible, ordenada i raonable. Algú dirà encara que els americans han saquejat l’art europeu, però benvingut sigui el saqueig si a canvi podem gaudir de tot aquest repertori d’obres mestres pagant un bitllet a Nova York i el preu més que mòdic que representa l’entrada al MoMA.
O a Sa Moma. La consellera Camps intentava fer referència a una exposició d’una artista mallorquina, Amparo Sard, i, per tal d’afalagar-la, algú li va dir que no s’oblidés de recalcar que Sard té obra seleccionada entre els fons del prestigiós museu novaiorquès. Però la consellera és molt nostrada i, per poc que en tingui l’ocasió, trasllada al nostre idioma qualsevol referència anglosaxona, a fi que ningú no es perdi. Ja ho va fer amb l’informe PISA (Program for International Student Assessment), que ella va reconvertir instantàniament en Informe Trepitja, i ara ho ha tornat a fer amb el Museum of Modern Arts de Nova York, que, segons la maternal consellera Camps, és una moma que cal tenir en compte.
Fa un parell o tres de mesos l’actual batlle de Palma, Mateu Isern, també del PP balear, es va negar a participar en un homenatge a l’alcalde republicà de Palma, Emili Darder, indignament afusellat pels feixistes, amb el penós argument que “cada partit ha d’honorar els seus morts”. Quins són, els morts que honora el PP? I quins són, els que considera que no cal honorar? Ho pregunto només perquè de la resposta a aquestes preguntes se’n podria inferir també la contesta a aquesta altra: com és que tenen tan poca vergonya i un menyspreu tan profund per les bases d’una societat veritablement democràtica? Dit d’una altra manera, ¿d’on surt aquest personal i qui s’han cregut que són? Ja hem aguantat massa.