Més confiança en la democràcia
Donald Trump ha estat investit president i, dos mesos i mig després de ser elegit, aquí encara dediquem més temps als exorcismes contra el mal que no pas a les anàlisis sobre els fets esdevinguts i a aprendre’n alguna cosa. Per constatar-ho, només calia seguir els comentaris dels enviats especials a Washington o llegir els articles dels qui, gràcies a Trump, han pogut desempolsegar el seu tradicional antiamericanisme.
DONAT L’ESTAT D’OPINIÓ regnant a Catalunya, i abans de ser enviat a l’infern dels sospitosos de populisme conservador, vull recordar que vaig ser un obamista confés de primera hora i que ho he estat de manera entusiasta fins ara mateix. I captivat per la solidesa ètica del discurs de Barack Obama més que no pas per l’efectivitat de les seves polítiques, el contrast amb el parlar agressiu i desafiant de Trump encara me’l fa més digne d’admiració. El 2008, aquí -fem memòria-, Obama no va despertar gens d’entusiasme: entre els més conservadors, perquè semblava progressista; i entre els progressistes, perquè era nord-americà.
PERÒ ÉS PRECISAMENT la incomoditat intel·lectual i política que produeix la retòrica i la posada en escena de Donald Trump allò que ens hauria d’empènyer a fer un esforç addicional de comprensió, i a posar-nos en guàrdia contra les usuals desqualificacions viscerals i els pronòstics tremendistes. En primer lloc, perquè atribuint a Donald Trump un poder il·limitat, com si pogués actuar com un tirà, es desconsidera l’enorme força del sistema democràtic nord-americà. Si Obama no va poder imposar el seu criteri en qüestions que considerava determinants, ¿per què hem de suposar que Trump no estarà també condicionat per un sistema complex i veritablement federal de poders i contrapoders, començant per les restriccions que li imposarà el seu propi partit?
SEGONAMENT, LA VICTÒRIA en vots electorals de Trump -malgrat la derrota per molt poc en vots populars- ha portat a simplificar el perfil polític dels nord-americans. Tot és més complex que no sembla. Només un exemple: en molts estats on va guanyar Trump també es van imposar als referèndums les opcions liberals -entengueu progressistes- sobre l’increment del sou base, l’anticorrupció o la legalització de la marihuana.
ÉS CERT, en tercer lloc, que el nou president nord-americà és d’una incorrecció política brutal. Però altres cares l’acosten als més crítics amb el neoliberalisme. Trump és un il·liberal -això sí, conservador- però que farà impossible el Tractat Transatlàntic de Comerç i Inversions, tal com volia l’esquerra anticapitalista. I intentarà -si pot- fer polítiques proteccionistes i contràries a les deslocalitzacions, com les que demanen aquí els sindicats. La política fa estranys companys de viatge.
I SÍ: DONALD TRUMP és un populista. Però no ho és -com escrivia Josep Ramoneda diumenge passat- pel fet de “prometre coses amb la certesa que no es podran complir”, sinó pel que realment és el populisme: jugar a confrontar el “poble” -allò tan condescendent de la “bona gent del carrer”- amb les seves elits, sospitoses dels més perversos interessos (vegeu “Sense populismes” a l’ARA del 29 de novembre passat). Aquest va ser l’eix fonamental del discurs d’investidura de Trump. Però alerta: tal com ha fet notar Francesc-Marc Álvaro, es tracta exactament del mateix discurs que ha fet aquí el populisme d’esquerres, amb Ada Colau al capdavant.
TOTHOM SAP que més que no pas a una victòria de Trump, hem assistit a la derrota de Hillary Clinton. Però, com assenyalen alguns analistes nord-americans, si el Partit Demòcrata sap reaccionar, a les eleccions del midterm de 2018 hi pot haver sorpreses. Si us plau, una mica més de confiança en les democràcies serioses.