05/10/2020

Els veritables separatistes

Emmanuel Macron, president de la República Francesa, ha anunciat la presentació per al 9 de desembre d’un projecte de llei contra el separatisme a França. D’entrada i des d’aquí es podria pensar que és una llei per combatre l’independentisme de Còrsega, Iparralde, la Bretanya o la Catalunya Nord. Però no: és una llei en defensa dels valors del laïcisme republicà amenaçats pel “separatisme islamista”. És a dir, va dirigida als grups que, en les paraules del president, “actuen per separar-se de la República”.

Cargando
No hay anuncios

La llei francesa ens interessa des de diversos punts de vista. El primer, pel particular ús del terme separatisme. Fins a l’octubre de 2019 Macron s’havia referit al combat contra l’islamisme radical com a “una lluita contra el comunitarisme”. Però en una visita a Mulhouse del 18 de febrer d’enguany va confessar que l’incomodava l’ús de la paraula comunitarisme, perquè hi havia comunitats dins la República que no posaven en qüestió els valors republicans. El canvi, d’una banda, ha satisfet el president del Consell Francès del Culte Musulmà, Mohammed Moussaoui, perquè així es deixava de fustigar la comunitat musulmana. D’altra banda, Macron també s’allunya dels discursos cosmopolites que acusen el comunitarisme d’intolerant, etnocèntric o xenòfob. I, tot i algunes acusacions de “racisme d’estat”, el que vol Macron és desmarcar-se del republicanisme assimilacionista que pretén diluir les pertinences particulars en un únic cos nacional. Un debat inexistent a Espanya però que seria molt pertinent traslladar a les pretensions de l’unitarisme i l’uniformisme nacionalista espanyol.

En segon lloc, ens interessa l’apel·lació al laïcisme republicà que hi ha a l’origen d’aquesta llei. Macron ha gosat encarar-se a les posicions tolerants davant de l’islamisme radical –salafistes, wahhabistes o dels Germans Musulmans– que es fonamenten en crítiques postcolonials, especialment esteses al món universitari. La nova llei vol acabar, entre d’altres coses, amb la imposició de menús confessionals a l’escola, d’àrees reservades per a dones a les piscines públiques o amb l’escolarització a casa –excepte per raons de salut– que a França deixa 50.000 criatures fora del sistema escolar i sense garanties, diu el president, “d’afaiçonar esperits lliures”. Malauradament, a Catalunya també regna sense gaire resistència un discurs políticament correcte –i acomplexat– que es mostra condescendent davant de certes exigències forasteres dites culturals que mai no es tolerarien a la comunitat autòctona. També aquí caldria obrir aquest debat per no deixar-lo en mans de la ultradreta.

Cargando
No hay anuncios

Finalment, la llei francesa sobre el separatisme, vista des d’aquí, desemmascara l’abús dels partits i organitzacions unionistes en la seva pretensió de qualificar Catalunya de comunitat “fracturada” pel separatisme independentista. O, per dir-ho com el president espanyol Pedro Sánchez, de ser una comunitat que viu “un desgarro político y emocional”. Una suposada fractura sostinguda sense cap evidència, més enllà dels conflictes que ells mateixos provoquen. Si ja fa molt de temps s’havia assenyalat els “separadors” en referència a les polítiques espanyoles de no reconeixement dels drets nacionals, ara mateix, i des d’una perspectiva catalana autocentrada, els separatistes són els qui per preservar la submissió a Espanya no tenen cap escrúpol a provocar la desvinculació de molts catalans del seu propi país. Empenyen a fer conflictiu l’espai públic i a afeblir el sentiment de pertinença, esperonen la deslleialtat vers la llengua del país, erosionen les institucions de representació política i impedeixen per tots els mitjans la resolució democràtica de les legítimes aspiracions nacionals. Des de la perspectiva de la nova llei francesa del separatisme, és ben clar qui són els veritables separatistes a Catalunya, amb els seus comportaments intolerants, etnocèntrics i xenòfobs. També aquí caldrien alguns capgiraments lèxics per deixar les coses clares!