27/11/2019

Aznar i "els comunistes"

Imagino que a molts demòcrates se'ns ha escapat un riure involuntari amb les apocalíptiques angoixes expressades per José María Aznar davant el retorn “dels comunistes” al govern d'Espanya, “per primera vegada de la Guerra Civil ençà”, segons recalcava ell mateix. La referència guerracivilista no és gratuïta, perquè l'aixecament militar i feixista es va fer precisament per netejar Espanya de comunistes i altres herbes roges, així com de catalans encastellats en les seves reivindicacions nacionals. Aznar mateix és fill d'una família franquista, i al llarg de la seva trajectòria ha aconseguit passar d'inspector d'Hisenda a Valladolid a multimilionari que manega un think tank ultraconservador (la FAES), després d'haver estat precisament el president dels governs més corruptes d'Espanya, juntament amb els del seu successor Mariano Rajoy. L'acumulació de diners, tanmateix, no ha salvat Aznar de ser un pobre diable, i com sempre la justícia té pendent una investigació tan a fons del seu patrimoni (i del de Felipe González i Joan Carles I) tan rigorosa (i merescuda, això no té discussió) com la que han tingut Jordi Pujol i la seva família.

Cargando
No hay anuncios

El crit de “Que venen els comunistes” com a sinònim d'una horda de lladres que han d'arrasar-ho tot al seu pas, també és una vella consigna dels ultradretans espanyols, ells, que a lladres no els guanya ningú. “Rojos, hambre y piojos”, aquesta mena de retòrica suada que s'arrossega també –ves per on– des del franquisme. Poso entre cometes la paraula comunistes perquè és obvi que a Unides Podem, que és contra qui van dirigides les invectives aznarianes, no en són, de comunistes, ni tampoc socialistes (encara són menys socialistes els que es diuen socialistes, però això ja fa temps que ho sabem). És possible que en els seus inicis, quan acabaven de sortir de les places del 15-M, Iglesias i companyia repetissin algunes consignes que vagament es poguessin considerar antisistema, però és notori que el temps (no gaire temps, certament) i el pas per experiències de governs autonòmics i municipals han dut Unides Podem a ser un partit de centreesquerra. És a dir, que accepta plenament el sistema capitalista però que posa l'accent en la distribució de la riquesa per atendre una determinada agenda social. Dit a l'engròs, que paguin més els que tenen més per donar oportunitats als que tenen menys.

Tan sols això, a Espanya, és suficient per causar el pànic entre unes elits econòmiques acostumades pels governs d'Aznar (i sobretot els de Rajoy) a fer i desfer exactament com els dona la gana, amb el resultat d'una economia instal·lada, en general, en la idea del guany fàcil i immediat, sense cap projecte de millora per al futur. Per saber com són els països governats per perilloses coalicions d'esquerres podem mirar cap al nord d'Europa (a Dinamarca, Suècia o Finlàndia), però tampoc cal anar tan lluny i n'hi ha prou fixant-se en el cas de Portugal. Qualsevol d'ells és bastant més estimulant que el caciquista, obsolet i atrotinat model de l'Espanya actual.