La CUP fa una feinada
Constato amb sorpresa la sorpresa (estic segur que els amables lectors m’admetran aquesta repetició) que ha causat l’actitud que ha tingut la CUP davant dels pressupostos de la Generalitat, incloent-hi, per descomptat, l’escridassada que va tenir lloc diumenge passat a Esparreguera.
La CUP s’assembla cada dia més a aquells dos iaios de Barri Sèsam que s’estaven a la llotja d’un teatre de nyigui-nyogui i cridaven: “ ¡Fuera, fuera! ” Després es miraven entre ells i es morien de riure.
Quan escric això es coneixen les esmenes a la totalitat que presenten als pressupostos de la Generalitat el PSC, el Partit Popular i Ciutadans. Bé, això no constitueix cap sorpresa i, de fet, és coherent amb la trajectòria que han seguit aquestes forces, ara que ja ens hem fet el càrrec que el PSC s’ha arrenglerat definitivament en la línia de l’anticatalanisme simpàtic. En aquesta vida cadascú pren les seves opcions, i el mínim que es pot esperar és que, comptat i debatut, al final aquestes opcions resultin coherents.
El que és evident que no pot ser, en general, és ser al plat i a les tallades. La CUP s’ofereix com a soci de govern a Junts pel Sí, però després els escridassen, posen en qüestió l’aprovació dels pressupostos i es neguen a assistir a una reunió sobre aquests mateixos pressupostos a compte de l’actuació policial de dilluns en els aldarulls que es van produir en el desallotjament del Banc Expropiat de Gràcia.
Està molt bé. Plantar un vicepresident econòmic el dia de la presentació dels pressupostos a compte d’uns paios que agredeixen la policia i amb els quals no tens res a veure (és molt fàcil demanar dimissions mentre cobres un sou i les dietes de diputat, amb paraules solemnes) deu ser una manera de dirigir-se cap a la ruptura amb l’estat espanyol, però resulta, ai las, que alguns no acabem de veure el sentit de la jugada.
Ignoro, en el moment d’escriure aquestes ratlles, quina serà la sort dels pressupostos de la Generalitat d’acord amb el vot dels cupaires i de les cupaires, però una cosa sí que m’atreviré a dir: aquesta situació s’està tornant cada dia més esperpèntica. Donar suport, encara que aquest suport sigui crític, a un govern, i demanar dimissions altament discutibles i impugnar pressupostos, tot alhora, és massa bèstia.
La CUP viu del prestigi que va obtenir al llarg de la legislatura anterior, però aquest prestigi se l’està fumant a còpia de gesticulacions acumulades i sincopades.
No diré que no sigui una feina, la de l’esquadró suïcida, però a la gent que els paguem el sou entre tots -si més no a alguna part d’aquesta gent- se’ns està començant a esgotar la paciència. És així de clar: si vols fer política la fas, i si no dedica’t a l’origami. Enhorabona per haver accentuat, encara una mica més, la debilitat política de Catalunya. Bona feina i endavant les atxes.