04/03/2020

Europa i el fantasma

Un fantasma recorre Europa ara i sempre, i és el de la violència. És xocant, per no fer servir una altra paraula, que cada vegada que es rememoren –o es commemoren– fets relatius a la Primera o a la Segona Guerra Mundial, i en particular a tot allò que concerneix el nazisme, se sol fer servir la fórmula “perquè aquell horror no es torni a repetir mai més”. El cert és que l'horror no ha deixat mai de repetir-se, en els 75 anys que han transcorregut d'ençà del final de la Segona Guerra Mundial. No ha deixat de repetir-se fora de les fronteres de la Unió Europea, però tampoc a dins d'aquestes fronteres. Aquests dies assistim novament a una crisi migratòria a la frontera grega. Les imatges dels refugiats (infants, dones i homes) fustigats fins a la mort pels soldats grecs són insuportables, però tal vegada encara ho són més les paraules de la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, agraint a Grècia “que faci d'escut” de la Unió Europea. Escut perquè no entrin els pobres, els desvalguts, els desesperats. Els que intenten passar per salvar la vida i són rebuts amb bales. L'anomenada crisi d'Idlib és la conseqüència d'un gran fracàs: farcida d'estats membres obertament contraris a qualsevol tipus d'obertura en matèria migratòria, la Unió Europea ha estat incapaç de definir una política migratòria i de control de fronteres que vagi més enllà de llogar els serveis de Turquia com a vigilant sense manies. Quan el dèspota Erdogan (a qui se li ha consentit tot perquè compta amb la protecció de Putin) necessita que Europa no li faci nosa a Síria, només li cal deixar de fer la seva feina bruta per exercir pressió. Mateu-los vosaltres, ve a dir Erdogan, amb un somriure sardònic. Quan som nosaltres qui els matem, aleshores es torna a estendre l'escàndol entre la ciutadania. Mentre són les llanxes turques o síries les que es dediquen a la cacera de refugiats o de migrants, ens irritem amb menys vehemència. El cert és que les polítiques humanitàries no obtenen premi: Merkel va deixar entrar un milió de migrants a Alemanya i va rebre càstigs electorals severs.

La temptació d'exclamar-se dient que no volem ser part d'aquesta Unió Europea és forta i comprensible, però no hauríem d'oblidar que això (la desfeta de la Unió Europea) és justament el que més voldrien les extremes dretes del món sencer, començant per les europees i les espanyoles. A Espanya, que també és frontera, es proposa treure les concertines a canvi d'apujar fins a deu metres la tanca de Ceuta i Melilla, i això és el que se li acudeix a un govern progressista (que els seus adversaris presenten com a radical). Una Unió Europea així, fortament somoguda a més pel Brexit, no sembla oferir cap al·licient. Però no hi ha altre camí que persistir en la idea de l'europeisme. Perquè si ara amb prou feines aconseguim contenir el fantasma de la violència, la caiguda de la Unió Europea significaria deixar-lo novament desfermat. Començant per una Espanya en què la pulsió guerracivilista tampoc ha deixat mai de bategar.