Necessària Declaració de Palma

El fet històric més important que ha succeït a Mallorca en els últims vuit dies no és la sentència del cas Nóos, sinó la signatura de la Declaració de Palma. Aquest acord o pronunciament, presentat pels consellers Santi Vila, Ruth Mateu i Vicent Marzà, pel qual els governs de Catalunya, les Illes Balears i el País Valencià es comprometen a treballar conjuntament en favor de la cultura i la llengua catalanes, sens dubte es pot equiparar, per la seva rellevància, a molt poques fites de la nostra història recent, com la recuperació de les institucions democràtiques d’autogovern o la creació de l’Institut Ramon Llull. No tan sols els tres governs s’hi obliguen a unir esforços, sinó que posen en valor la unitat de la llengua i la potència de la cultura catalanes, i proclamen el seu paper essencial en la configuració del país i de la nostra societat. Es pot lamentar que un gest polític d’aquesta envergadura s’havia d’haver produït abans o que no hauria de ser necessari en un país normal, però la realitat, mal que ens pesi, és la que és, i el gest segueix essent tan necessari com sempre i arriba en un moment tan bo com qualsevol altre, perquè per a una llengua i una cultura com les catalanes tots els moments són decisius. Que l’acord sigui també presentat pels consellers com a “corredor mediterrani de la cultura”, que es basi en la vertebració i consolidació del mercat interior, l’impuls a la promoció exterior i la unificació lingüística, i que prevegi la seva vigència en cas que Catalunya proclami la independència (mentre les Balears i el País Valencià restin dins l’estat espanyol), són motius objectius per aplaudir la Declaració.

Ara bé, el desenllaç del procés català no és l’única contingència política que la Declaració està obligada a preveure. Els mateixos consellers apuntaven de què plora la criatura en reconèixer que “s’han d’aprofitar els vents favorables” per fer aquest pas, és a dir, que s’arrenglerin els planetes i que als tres països hi coincideixin governs de sensibilitat que alguns en diran catalanista i que d’altres en direm basada en el mer sentit comú. Dit en plata, que vivim sempre exposats a la possibilitat que, o bé al Govern Balear o bé al País Valencià, o bé a tots dos alhora, hi torni a desembarcar una majoria possiblement absoluta del PP que s’apliqui laboriosament a desfer la feina feta i a treballar en sentit exactament contrari. Això també ho podem lamentar tant com vulguem, però, altra vegada, la realitat només és una.

Per descomptat, qualsevol intent d’atreure el PP cap a posicions que comportin un mínim de respecte, lleialtat, joc net o simple reconeixement de la llengua i cultura catalanes és perdre el temps, i només imaginar-ho ja és un esforç il·lusori. Per això s’ha de demanar a les tres administracions que comencin per treballar en legislacions i normatives proteccionistes, que blindin tot allò que es pugui de la Declaració de Palma tan fortament com es pugui blindar. Començant, esclar, per l’Institut Ramon Llull.