05/03/2019

La rebel·lió del Fairy

En la seva imaginativa declaració, i en el seu esforç per descriure els ciutadans que van votar l'1-O com una marabunta extremadament violenta, Enric Millo va arribar a l'extrem de presentar-nos la fins ara inconeguda “trampa del Fairy”, a saber: independentistes malvats unten el terra dels col·legis electorals amb detergent, a fi de fer relliscar els abnegats policies que hi entren a cops de porra i, una vegada han caigut a terra, clavar-los puntades de peu al cap. Com a versió actualitzada del gag de la pell de plàtan pot passar, i fins i tot faria riure si no fos una declaració jurada davant d'un tribunal que ha de decidir sobre un total de més de dos-cents anys de presó.

Gran part –si no tot– del que va dir Millo davant dels jutges és mentida, com va succeir el dia anterior amb la declaració de l'exsecretari d'estat d'Interior José Antonio Nieto. Sabem que és mentida tots els que vam ser a l'1-O, i també tots els que no hi eren però han vist les imatges dels policies apallissant ciutadans pacífics i indefensos. Ho sabem perquè així ho corroboren també la premsa internacional i entitats com Human Rights Watch o Amnistia Internacional. Ho sabem perquè així ho han sentenciat la justícia alemanya i la belga, i perquè així ho va admetre implícitament el jutge Llarena en retirar les ordres d'extradició. Nieto i Millo tampoc van aportar res que sostingui un relat de rebel·lió i violència, dos delictes que a Espanya són ben coneguts. Rebel·lió és Tejero entrant a punta de pistola dins el Congrés, mentre a València Milans del Bosch treia els tancs a passejar. Violència és ETA col·locant cotxes bomba i disparant a la nuca. Això és rebel·lió i violència. No un grup d'activistes posant Fairy per fer patinar agents antidisturbis, una idea d'altra banda absurda, per inversemblant. Tampoc hi ha rebel·lió ni violència en els cotxes de la policia destrossats, sobretot quan un cotxe de la mateixa policia s'havia deixat abandonat de tota vigilància enmig de la multitud, i amb armes a dins, sense que passés res.

Cargando
No hay anuncios

També coneixem prou bé, de la política espanyola, la figura del polític mentider i la del corrupte. Nieto és totes dues coses, i com a corrupte va ser reprovat pel Congrés, per haver facilitat informació privilegiada, en la seva condició de segon del ministeri d'Interior, al president de la comunitat autònoma de Madrid Ignacio González perquè pogués esquivar la Fiscalia Anticorrupció en l'anomenada operació Lezo. Millo és un home que sempre ha mentit a consciència endut pel seu furor íntim contra el sobiranisme i el republicanisme catalans, demostrat en embrancar-se, acabat de sortir del Suprem, en una infantil i rabiosa brega de tuits i contratuits amb el president Torra i el diari 'El Punt Avui'. Veurem quin crèdit mereixen per al tribunal, però als ulls de qualsevol observador imparcial i informat va quedar manifesta la falsedat de Nieto i Millo. Dos bons exemples, això sí, de la qualitat política i humana dels dirigents del PP, el partit sentenciat com a beneficiari d'organització criminal.