01/09/2020

Lukaixenko l’impotent

Les coses no estan sortint com voldria el president bielorús Aleksandr Lukaixenko. D’ençà de les eleccions presidencials fraudulentes del 9 d’agost, les forces de seguretat miren d’executar l’ordre de Lukaixenko de posar fi a les protestes pacífiques contra el seu règim. Els últims dies, la policia antiavalots ha tornat a sortir al carrer i a detenir manifestants, tot i que ara la majoria de detinguts reben una multa, en lloc de cops. Les autoritats també han perseguit periodistes mitjançant la retirada d’acreditacions i la deportació dels que no disposin de la documentació pertinent.

Per crear la impressió que el règim ha recuperat el control de l’espai públic del país, la setmana passada les autoritats es van afanyar a dispersar totes les manifestacions convocades a la plaça de la Independència. Però van topar amb una multitud de dones bielorusses. El 29 d’agost, es van concentrar unes 10.000 persones i els antiavalots van haver de fer mans i mànigues per mantenir el control de la situació bramant ordres a través d’altaveus i llançant amenaces violentes.

Per mirar d’encerclar les manifestants, la policia va acordonar les principals places de la ciutat i hi va tallar el trànsit. Però les dones no es van deixar intimidar. Van avançar per l’avinguda de la Independència fins a la plaça Yakub Kolas, on van passar de les voreres a la calçada i van envoltar els vehicles de policia.

Cargando
No hay anuncios

Els antiavalots no es van atrevir a respondre-hi, no fos cas que els veiessin ―o les càmeres els captessin― atonyinant dones. El cordó policial d’agents disposats l’un al costat de l’altre oferia una imatge llastimosa mentre les dones el travessaven i l’esquivaven cantant: “Aquí les autoritats som nosaltres!” Les dones enviaven un missatge a tots dos bàndols: que el règim sàpiga que no intimida l’oposició i que la resta de l’oposició tingui present que les manifestacions tindran èxit si tothom surt al carrer.

L’última manifestació ha tingut un efecte immediat: ha dissipat la por dels manifestants a la violència policial i ha deixat al descobert la ineficàcia de les autoritats. Un cop més, ha fet palès que els carrers són de l’oposició. La població va tornar a alçar la veu a la ciutat, on van ressonar amb força himnes de protesta com el Khochu Peremen! (Vull canvis!) de Kino. Els cotxes tocaven la botzina per expressar la seva solidaritat amb els manifestants i hi havia banderes blanc-i-vermelles pertot arreu.

L’endemà, el 30 d’agost, es van aplegar desenes de milers de persones. Aquesta vegada, les autoritats van mobilitzar combois sencers de furgons de policia i camions plens d’antiavalots, filferro de pues i canons d’aigua. Van col·locar cordons policials als dos principals punts de concentració de les protestes: la plaça de la Independència (on es troba l’Assemblea Nacional) i els voltants de l’obelisc dedicat als herois de la ciutat.

Cargando
No hay anuncios

De seguida que els manifestants van aparèixer a l’avinguda de la Independència, els van bloquejar. Furgons de policia i agents amb escut i porra es van col·locar a banda i banda del carrer. Es van tallar les vies d’accés a la zona i es va retenir durant aproximadament una hora un grup nombrós de manifestants, alguns dels quals van quedar detinguts.

Tot i això, en lloc de colpejar i torturar descaradament els manifestants, ara les autoritats miren de presentar-se com a representants de “la llei i l’ordre” que senzillament “fan neteja” als carrers. Tanmateix, aquesta estratègia, com les anteriors, només ha servit per enfortir l’oposició.

Les desenes de milers de manifestants que es van congregar el 30 d’agost es van desplaçar ràpidament cap a l’obelisc i van continuar avançant en línia recta fins al palau presidencial de Lukaixenko, on van topar amb vehicles policials i agents equipats amb escuts. Un cop més, els manifestants eren massa nombrosos perquè les autoritats poguessin respondre-hi amb eficàcia. Sense por, van anar a l’encontre dels policies, que esperaven rere els escuts.

Cargando
No hay anuncios

En aquell moment va aparèixer Maria Kolesnikova, l’última de les tres dirigents de l’oposició que continua al país (les altres dues han marxat a l’exili per la seva seguretat). Kolesnikova va demanar que se la deixés entrar al palau per iniciar negociacions amb Lukaixenko sobre un traspàs de poders pacífic. Va ser una fita important per a l’oposició. Fins ara, les autoritats han aconseguit mantenir els principals líders de l’oposició fora de l’esfera pública, bé empenyent-los a ocultar-se o a marxar a l’exili, bé embolicant-los en procediments judicials kafkians.

Per descomptat, Lukaixenko no és la mena de polític que s’asseu amb els seus adversaris i negocia per arribar a un acord, i encara menys un traspàs de poders. Per això, en la seva següent compareixença pública, va tornar a aparèixer amb un Kalàixnikov. Però la imatge d’un dictador panxut jugant a fer de soldat difícilment inspira por ni espant. Al contrari, el ridícul posat masclista de Lukaixenko no ha fet més que convertir-lo en la riota de la gent.

Cargando
No hay anuncios

A banda d’escenificar aquests numerets de mascle, les últimes setmanes Lukaixenko també ha mantingut almenys cinc converses telefòniques amb el president rus Vladímir Putin. Segons els comunicats posteriors a les trucades emesos pel Kremlin, el missatge ha estat sempre el mateix: sí, Rússia està disposada a donar un cop de mà, però no encara. Per interpretar el comportament de Putin, cal tenir en ment que el seu públic principal és l’opinió pública russa, no pas Bielorússia. En un moment en què la seva popularitat ha assolit nous mínims, a Putin li preocupa la seva pròpia posició en el pla nacional, no pas la de Lukaixenko.

Probablement el líder del Kremlin té molt clar que Lukaixenko està en una posició cada cop més feble per conservar el poder. Malgrat les ordres exaltades i les amenaces de més violència d’estat, les forces de seguretat de Lukaixenko no han aconseguit fer marxar els manifestants dels carrers. Res no sembla presagiar el final de les manifestacions en un futur pròxim.

De fet, si Lukaixenko no fa cap nova proposta, les protestes es podrien estendre encara més, perquè la població s’ha adonat que les autoritats estan en una situació d’impotència. I el que és més important: les forces de seguretat també n’han de prendre consciència. Els patètics numerets de Lukaixenko amb el seu Kalàixnikov han deixat en ridícul els esforços de les forces de l’ordre per controlar els carrers. Un governant segur de si mateix no tindria cap necessitat de fer aquests posats de milhomes ni hauria de trucar una vegada rere l’altra a Putin, que és evident que ―ara per ara― no té interès a anar més enllà d'agafar el telèfon.

Cargando
No hay anuncios

Slawomir Sierakowski és fundador del moviment Krytyka Polityczna, director de l’Institut d’Estudis Avançats de Varsòvia i investigador superior del Consell Alemany de Relacions Exteriors (DGAP)

Traducció: Ignasi Vancells Mora

Copyright Project Syndicate