08/09/2017

Sobre la responsabilitat dels musulmans

Diumenge passat, a l’ARA hi coincidien tres peces. A la primera, Antoni Bassas preguntava a una jove musulmana per una afirmació meva: “Els nostres musulmans tenen l’obligació de ser més actius que ningú en la prevenció i condemna de la violència”. Ella responia: “En això no hi estic d’acord. [...] Per què jo, com a Hanan el Yazidi, he de sortir a justificar-me que no he sigut jo, ni ha sigut la meva religió?” I afegia: “Els bascos, oi que no tots eren violents a favor d’ETA? Els homes no surten a defensar-se contra la violència masclista. És el mateix”.

La segona peça, signada per Mostafà Shaimi, també qüestionava la necessitat que la “comunitat musulmana” condemni explícitament la violència islamista: “Algú, amb bona intenció, pot dir que és bo que les persones musulmanes es desmarquin del terrorisme. [...] Però quan hi va haver els atemptats d’Oslo i Utoya, a Noruega [...] l’autor era un fonamentalista cristià”. L’autor argumentava que la raó per la qual s’exigeix als musulmans el que no s’exigeix als cristians seria “la categoria problemàtica de comunitat musulmana”, però que “aquesta categoria no correspon a cap realitat social del nostre país; almenys, fins ara”, i reblava el clau demanant: “¿A les persones de la suposada comunitat musulmana no se les pot concebre com a ciutadans de Ripoll?” Finalitzava suggerint que la responsabilitat del procés de construcció d’una comunitat musulmana a Catalunya es deuria exclusivament a la discriminació contra els musulmans.

Cargando
No hay anuncios

La tercera peça, de Marina Subirats, contradeia la posició de Shaimi. La sociòloga apuntava a dues patologies en la socialització de les famílies musulmanes a casa nostra: la voluntat de “mantenir fills i filles aïllats del seu nou entorn, d’educar-los segons les normes dels països d’origen”, cosa que fomenta “la dualitat nosaltres / els altres”, i “la feblesa social de les musulmanes”. Per a Subirats, i al marge de les responsabilitats de la societat d’acollida, n’hi ha una de molt clara per part dels musulmans a l’hora de frenar el pas dels seus joves “a la barbàrie”.

Estimulat per aquest contrast, he consultat un estudi de l’Institut Montaigne, publicat ara fa un any arran dels atemptats que van tenir lloc a França, i que tractava de respondre justament a la pregunta de si es pot parlar d’una “comunitat musulmana” a França.

Cargando
No hay anuncios

L’informe analitza la relació entre els musulmans i els estats europeus, i, concretament, les solucions per organitzar els assumptes financers (la certificació halal, el pelegrinatge i l’administració de l’almoina que tot fidel ha de pagar), per defensar els seus interessos (per exemple, els codis alimentaris a l’escola o a l’exèrcit), per supeditar la llei religiosa (xaria) a la civil i per evitar que la pràctica religiosa esdevingui una manera de mantenir una nacionalitat emotiva diferent de la de residència.

L’informe, basat en una extensa enquesta, també classifica la població musulmana en tres grups. El primer, majoritari (46%), no tindria problemes amb els “valors republicans” (laics) i correspondria amb els nostres catòlics “no practicants” o “practicants” no integristes. El segon (25%) rebutjaria els extremismes (concretament, el nicab, la peça que només deixa lliures els ulls de la dona) però tindria alguna mena d’incomoditat amb la laïcitat francesa. Finalment, el tercer grup (28%) inclouria tots els que, d’una manera o d’una altra, consideren que la llei religiosa hauria de prevaldre sobre la republicana. El més inquietant, però, és que aquest tercer grup contindria la meitat dels joves i dels conversos.

Cargando
No hay anuncios

En definitiva: per una banda, la comunitat musulmana no sols existeix sinó que no pot deixar de ser institucionalitzada; per l’altra, el perill de radicalització antidemocràtica no sols existeix sinó que és creixent.

El Yazidi i Shaimi tenen raó quan rebutgen que ells, pel sol fet de ser musulmans, hagin de demanar perdó per les brutalitats comeses en nom de la seva religió. I tindrien raó si recordessin que hi ha un problema de fons que és el Pròxim Orient. Tanmateix, segueixo pensant que és necessari que condemnin aquelles brutalitats amb més contundència que ningú. Perquè tenen més influència que els que no ho som.

Cargando
No hay anuncios

El Yazidi argumenta que no tots els bascos eren violents, però no podem oblidar que ETA va començar a morir definitivament quan, ara fa vint anys, i arran de l’assassinat del regidor Blanco, la societat basca va sortir en massa a expressar el seu rebuig i la seva còlera contra aquell assassinat. Els experts coincideixen que res no va tornar a ser igual després d’aquella indignació. Els nostres musulmans potser ignoren l’enorme poder que tenen a l’hora de preservar la pau i la cohesió de les societats de què formen part. Recordem-los-la.