NO SÉ ON HAN ANAT a parar la paciència i la serenitat. Se les troba a faltar. Noto cada cop més nervis. Exagerar està bé, és un exercici retòric útil, a vegades per fer més gràcia, per provocar. Però l'exageració permanent, sobretot quan exageren davant teu fets que tu has vist, és entre ridícula i ofensiva. És com el jugador que fa veure que li han fet falta, però observat amb estupefacció pel rival, que sap que no l'ha tocat, o vist pels espectadors a càmera lenta, que senten vergonya aliena. En tota mena de reaccions manen l'emotivitat i l'exhibicionisme, guanya la sobreactuació, i ens hi anem acostumant, quan el més normal és desconfiar del que dramatitza, aspirar a la naturalitat, a la normalitat. No ens enganyen les paraules moderades si es diuen amb to esverat, agitat i agitador. M'atabala que aquest sigui el tauler de joc, el sistema. Que ens instal·lem en tremendismes i victimismes. Que s'imposi el joc brut, aquest fa comèdia, doncs jo en faré més per compensar la seva. Episodis grotescos com la denúncia dels àpats de Nadal suspesos són la caricatura d'un estil, però n'hi ha més exemples. No generen reflexió, sinó desqualificació, atacs i contraatacs. Estan dissenyats per encallar-ho tot, i la gràcia és no caure en el parany. Tots tenim la nostra excusa per cedir davant provocacions. També tenim la responsabilitat de buscar on sigui la paciència, i no compartir terreny de joc amb l'exagerat de guàrdia ni el dramatitzador professional. Fugir del fang de ficció de problemes inventats, dels quadrilàters de tertúlia barata. Argumentar, construir, a poc a poc, sense pauses, amb decisió. I no perdre el temps discutint coses indiscutibles, que hi ha molta feina a fer.